Mataró ja té cent mil habitants. M’ha sorprès, ho confesso, i al mateix temps he d’admetre que la meva sorpresa és injustificada, perquè es veia venir, ho vèiem venir, que això passaria. Les últimes vegades que m’havia acostat a la capital del Maresme havia comprovat la rapidíssima extensió del barri de Cerdanyola, blocs considerables de pisos que avancen camí d’Argentona. Ja feia temps que Mataró havia saltat les muralles, però ara salta camps i turons.

Si m’ha sorprès és perquè, quan vaig començar a interessar-me per les ciutats catalanes, Mataró tenia una creixença molt més discreta que d’altres. Cap als anys cinquanta Mataró tenia poc més de trenta mil habitants –una situació força estacionària, doncs, en relació amb els anys trenta– i no hi havia cap indici d’una expansió espectacular i immediata. Resulta, però, que en vint anys duplicà la població i que ara hi viuen cent mil persones. Jo no sé si és bo o és dolent arribar als cent mil, però és un fet important, des del punt de vista legal –la llei ho té en compte en una sèrie d’aspectes administratius, fiscals, etc.– i des del punt de vista psicològic. Quan s’arriba al graó dels 100.000 d’una manera tan accelerada una ciutat s’ha de replantejar ella mateixa, s’ha d’emmirallar en unes altres aigües.

A Mataró, no m’hi sento mai foraster, potser perquè tinc una antiga vinculació amb Argentona, i també perquè he viscut de prop algunes de les inquietuds de la ciutat, on sempre hi ha hagut nuclis actius en el camp cultural i social. Això ja ve de lluny, de l’Ateneu Mataronès, l’Ateneu de la Classe Obrera, el Cercle Catòlic d’Obrers, la Caixa d’Estalvis de Mataró –després anomenada Laietana–, el cooperativisme, tan definidor de la ciutat, l’Escola d’Arts i Oficis, i no vull fer la llista, que seria llarguíssima i incompleta, dels casals, entitats i agrupacions que avui dia fan feina positiva.

En aquest sentit es pot dir que Mataró ha estat, i és, una ciutat popular, preocupada per mantenir la coherència del seu teixit social. I de cop s’ha vist esbotzada por una pressió demogràfica difícilment ordenable. Mataró ha passat a la seva tercera dimensió.

La primera dimensió era la de les muralles, que tenen aquests noms: muralla d’en Titus, muralla de Sant Llorenç, muralla del Tigre, muralla de la Presó, muralla dels Genovesos. Noms esplèndids, plens de suc i de bruc, i segueixo l’escriptor mataroní Joaquim Casas quan fa veure el contrast amb els noms de les rondes, que configuren la segona dimensió de la ciutat: rondes d’Alfons XII, de Prim, d’Alfonso el Sabio, de Juan de Àustria, d’Espartero.

La tercera dimensió és la de l’explosió perifèrica. El Mataró mariner que feia les Amèriques s’ha girat –o l’han girat– d’esquena al mar, i ara fa poderoses onades terra endins. Que les sàpiga navegar sense arriar l’antic velam.