S’ha imposat la idea, ara, que quan un delinqüent és detingut el deixen anar de seguida. Acceptant que tot ordenament jurídic té punts febles i corregibles –és el cas del furt de vehicles, potser–, em penso que valdria la pena de discutir aquella afirmació general.

En primer lloc, què és un delinqüent? Hem de ficar-nos al cap –i als sentiments– que un delinqüent no és una persona que ha comès un delicte, sinó una persona a la qual han “provat” legalment que ha comès un delicte. És així, afortunadament. El respecte per la prova és decisiu en una societat civilitzada. Recordo sempre amb admiració el redactat d’una papereta que vaig llegir un dia enganxada en un cotxe per la policia de Londres: “Havent trobat aquest vehicle en unes circumstàncies que fan pensar que podria haver comès la infracció prevista en…” No es dóna res per sentenciat, ja, com aquí, que et diuen secament: “Infracción cometida”. El guàrdia anglès es limita a denunciar que “podria haver comès” una infracció. És el respecte a la prova i a la contraprova i el respecte a la voluntarietat, sense la qual no hi ha delicte. El cotxe podria estar aparcat allà en hores indegudes perquè l’haguessin robat o l’amo s’hagués mort aquella nit.

Hi ha gent que diu: “Haurien de fer una ràtzia i netejar aquest carrer, o aquest barri”. Si es tracta d’identificar delinqüents que s’han escapat, o gent condemnada per sentència ferma que no ha estat trobada, em sembla molt bé. Si es tracta de detenir la gent que tingui simplement un historial, uns antecedents delictius, però que en aquell moment no fa res indegut –i això ha passat durant anys–, no hi estic gens d’acord. La detenció preventiva, sense una acusació concreta d’un delicte determinat, és afavorir la marginació i fomentar l’impuls asocial.

Cal no confondre, d’altra banda, l’actuació policíaca amb l’actuació judicial i no imputar a una d’aquestes jurisdiccions els possibles errors de l’altra. Si en algun cas la policia no fes arribar al jutjat un cas provat de falta o delicte, no hi hauria cap responsabilitat per part de l’administració de justícia. I si un jutjat, a la vista d’uns “indicis racionals de criminalitat” i de les característiques del processat, no adoptés les mesures adients, la policia no podria ser acusada de negligència.

Els qui ens considerem “gent d’ordre” hem d’evitar la temptació de defensar el dret a la convivència pacífica amb armes abusives que provoquen a la llarga un augment del desordre i la injustícia. Hi ha en l’ambient, avui dia, una tendència a creure que caldria més energia repressiva. No és popular, ho sé, dir que aquesta mentalitat és funesta; cal més energia, sí, però la màxima energia clarificadora, policíaca i processal, a la recerca de la veritat. La privació de llibertat és una pena massa greu per a no condicionar-la a l’existència d’una prova sòlida. Penseu en la noia que entrà a disset anys a la presó, acusada d’haver participat en l’atemptat a “Scala”, i ara ha estat posada en llibertat –després de dos anys d’empresonament!, que marquen una vida– perquè resulta que no hi va tenir cap participació.