Fa uns anys, Lluís Bonaventura va tenir l’ocurrència de batejar L’Arc com “l’únic cafè amb una catedral al pati”. És cert, encara ara. Des de la petitesa del local, quan surts a la terrassa, pots contemplar la majestuositat de la façana. La catedral és al pati. I és, alhora, una atracció que magnetitza, que “et pren”, com va escriure Narcís Comadira. Chillida va dir que era un dels espais interiors “més impressionants que he vist a la meva vida”, al costat de Santa Sofia de Constantinoble i del Panteó de Roma. George Steiner va lloar la mola com a reflex del “temps europeu” i va parlar de l’estàtua jacent d’Ermessenda com “un dels cims, poc coneguts, però absolut, de l’art gòtic, de tots els arts purs i simples”.

Hi ha poca gent, tanmateix, que pugui dir que la catedral és la seva llar. Pocs poden dir, amb tota la naturalitat del món, que són, amb la catedral, com va escriure el poeta, “una sola carn”. Un d’aquests és Gustavo Adolfo Torres Mendoza, en Gustau, la persona que té cura de tots els detalls de la seu, des del manteniment quotidià al rigor cerimoniós de les grans ocasions. En Gustau és el fill dels campaners que l’any 1986 s’hi van instal·lar, contractats pel capítol catedralici, quan ell tenia tres anys. Ho explica en un text delicat publicat al butlletí del Col·legi de Mediadors d’Assegurances. Una delícia on parla de jocs infantils, d’excursions per recollir espígol per a la Mare de Déu de Bell Ull (“ben nu de tota cosa del món”, com escrivia Josep Carner), de corredisses pel trifori, de “llum, pedra, vitralls, sepulcres i arcs”. De les campanes que l’elevaven quan les feia brandar, “penjat d’una corda”. Escriptors, poetes i artistes n’han parlat, però cap ho ha fet amb tanta (i tan autèntica) estimació. “La catedral et pren”, diu el poema. Ningú ho pot afirmar amb tanta rotunditat com “el fill dels campaners, un nummulit més dins d’aquest estrat calcari”.