El teatre és, sobretot, representació. És a dir, engany. És a dir, ficció que es fonamenta en una mentida colossal per descobrir una, molt sovint, ínfima veritat. Ho escrivia Gòrgies, sofista: “La tragèdia és un engany en el qual qui enganya és més just que no pas qui no enganya; i és més savi qui es deixa enganyar.” Hi entren, en aquesta definició, dos conceptes que són la clau de la literatura, del teatre. La voluntat explícita de l’engany entès com una construcció basada en la forma i en la pròpia consciència compartida del creador i de l’espectador. I la diguem-ne humilitat d’aquest espectador (també el lector) d’assumir-lo per poder accedir a més coneixement. De tot això s’infereix que l’engany no és trampa, sinó oportunitat de saber.

Mariano Pensotti, creador, director i dramaturg argentí, domina aquesta combinació perfectament. Bona part de la seva obra són exercicis de simulació, experiments sobre el que ell anomena “els marges que hi ha entre la realitat i la ficció”, sempre al servei d’un teatre que “interroga sobre certes qüestions que sobrevolen la societat ara mateix”.

L’obra que va estrenar a Temporada Alta, justament titulada La obra, va en aquesta línia. Juga amb l’aparença de veritat, amb l’aparença d’una confessió, i acaba parlant no pas de les confessions certes o de les certeses inexpugnables, sinó de les mentides assumides, en “un deliri” que s’allunya dels estereotips a la moda (en contra de l’autoficció que vol ser honesta i que, en conseqüència, no admet engany, és a dir, que ha d’estar construïda a partir de la sinceritat i la genuïnitat) i que retorna a les essències del teatre: l’engany compartit i assumit a l’escena i a la platea. En sortir, algú parlava de barroc. És cert: és també un exercici de dissimulació. De fer veure. Un experiment en què, mentre res no és el que sembla, el que de debò importa és el perfum d’un gest evanescent, la mirada destil·lada sobre la nostra realitat.