Hi ha dies lluminosos. Com l’altre dia, quan el doctor Manel Poch, membre del Laboratori d’Enginyeria Química i Ambiental de la UdG (Lequia), em va fer a mans un llibre excepcional. De fet, és un monument, tant pel gruix (927 pàgines en format DIN-A4), com pel pes (calculo que més enllà dels cinc quilos) i pel que s’hi diu. Ciència i Tecnologia del segle XX és un treball homèric del professor Miquel Rigola que ara és un objecte tangible i real gràcies al suport del Lequia. De fet, ho ha estat al llarg de molts anys d’investigació, acumulació de dades i gestió de la informació en la ment d’aquest enginyer químic que havia treballat en empreses de tractament d’aigües residuals; a Nacions Unides, com a assessor en programes de desenvolupament; i a la Universitat de Girona, com a professor d’enginyeria química i gestió ambiental. I més que això. El que ha fet Rigola, una persona discreta i constant, és escriure en català una història sobre tots (o pràcticament tots: dubto que se’n deixi cap) els assumptes que, al llarg de la centúria, han preocupat la humanitat, entestada a saber d’on venim i què hi fem aquí, i de quina manera som capaços d’explicar, d’entendre i de modificar la realitat que ens envolta, des de la relativitat a la mecànica quàntica, des de la ràdio als gratacels, des de la medicina al sistema solar. Aquestes (quasi) mil pàgines no són només un compendi o una enraonada i llegidora enciclopèdia, sinó un rebost on anar a buscar conserves per al coneixement, un espai acollidor per saber com som. Rigola, que és de natural modest, diu que “més que una gran obra es tracta d’uns apunts”. Uns “apunts” memorables que algun editor ambiciós hauria de conèixer i publicar ara mateix per al públic en general. Una obra vasta i profunda que ens fa més savis. Tornem a allò de Pere Crisòleg, l’arquebisbe de Ravenna del segle V: “Els antics van viure per a nosaltres; nosaltres vivim per als que vindran: ningú no viu per a si mateix.”