A finals del passat gener, a Perpinyà tingué lloc un acte oficial que em cridà l’atenció. L’alcalde de la vila, Louis Aliot, membre de Reagrupament Nacional (la dreta radical més important de França), va presentar els seus desitjos d’any nou al món de la cultura, al convent dels Minimes, en una cerimònia marcada per referències a les tradicions catalanes. Una resposta, potser (digué algú), a les recurrents crítiques fetes contra Louis Aliot pel seu poc catalanisme –deixem-ho així– i recordem que l’any passat es va constituir una associació per denunciar la “descatalanització” de Perpinyà.

Aquest acte oficial de presentar els bons desitjos per a l’any nou va resultar molt “sang i or” (així el qualifica un diari de Perpinyà), orquestrat directament per l’alcalde Aliot. Perpinyà –diuen– ja no és catalana, però podria ser-ne el seu màxim dirigent, ço és l’alcalde? A subratllar encara que fou al so dels músics de la Cobla Mil·lenària Fidelíssima Vila de Perpinyà que els convidats van ser acollits al convent dels Minimes. Difícil fer més català... sembla.

Però al que volia anar des del principi: en aquest acte es va fer el lliurament de les tradicionals Medalles d’Or de la Ciutat, que distingien elements essencials de la cultura catalana. Com per exemple La Confraria de la Sanch, inclosa a l’inventari del patrimoni cultural immaterial de França, la Companyia Literària Genet d’Or i Jocs Florals del Rosselló, i el meu gran amic de Cabestany, l’incombustible Albert Bueno, de qui l’alcalde de Perpinyà ja devia saber que és qui ha sigut l’intèrpret d’Els segadors abans dels partits de Catalan Dragons durant una pila d’anys. I ultra aquesta mostra vistent i pública de pancatalanisme prèvia als partits de rugbi a Perpinyà, l’alcalde Aliot també deu saber que no és pas gaire normal i menys encara habitual que des de l’anomenada Catalunya del Nord es recrimini, com l’Albert fa en la cançó La tisorada, la mutilació de l’Estatut de Catalunya del 2006. I això només és un exemple, perquè el meu amic fa més de quaranta anys que canta en català el seu amor per la gent i els pobles tant de l’Empordà com del Rosselló, el nostre ahir i el nostre avui, amb un compromís i una enteresa tan poc comuns com difícils de servar.