Ha començat un any electoral a tot el món. Hi haurà eleccions a més de 70 països. Es calcula que enguany votaran 2.000 milions de ciutadans. Uns 400 milions podrem elegir el nou Parlament Europeu entre el 6 i el 9 de Juny. Un Parlament dominat pel Partit Popular Europeu i que marcarà el termòmetre de la ultradreta. Eleccions al novembre als Estats Units sota l’ombra allargada de Trump i el poc atractiu de Joe Biden. Eleccions a Bèlgica, Portugal o Àustria que serviran per mesurar la força de l’extrema dreta, que aspira a sortir reforçada a l’eurocambra. Entre d’altres, seran consultats els britànics. N’hi haurà a Galícia i al País Basc. Eleccions d’unes societats cada vegada més cansades, saturades de continguts i despistades pels canvis que s’estan produint. Fins i tot Rússia acudirà a les urnes el 17 de març. Putin, després d’haver tapat la boca a l’oposició, serà reelegit. L’Iran també celebra eleccions de pura farsa per intentar fer creure a l’exterior que són democràtics. Franco també convocava eleccions de mentida, anomenades del terç familiar.

A Catalunya no n’hi haurà. Previstes per a la primavera del 2025, caldria un gran daltabaix perquè Pere Aragonès avancés uns comicis que ara per ara no té guanyats. No hi ha cap previsió i aquest fet dona un respir a tot l’arc parlamentari. Els partits catalans no tenen pressa per anar a eleccions, ni tan sols ERC, tot i que un Junqueras amnistiat podria ser candidat. No hi ha cap partit amb intencions reals d’avançament. Els socialistes tenen candidat i sortirien com a guanyadors. Però ara tindrien dificultats per formar govern i haurien de repetir tripartit. Junts no té candidat, si bé proclama Puigdemont sense el seu vistiplau. Per als comuns seria un maldecap ara que s’està reorganitzant Sumar, Podem i tota la sopa de lletres de la coalició. El PP tampoc té clar el candidat i Ciutadans demana temps per no desaparèixer del mapa polític.

En el món les urnes esperen. A Catalunya, no hi ha pressa electoral. Qui dies passa anys empeny.