Entre les lectures recents que he fet hi ha sis llibres que no haurien de passar desapercebuts o, per dir-ho amb el títol homònim d’un assaig de Ponç Puigdevall que precisament rescata un fris d’obres injustament oblidades, no haurien de ser convidats de pedra. Parlo de la novel·la Desfici, de Josep Pastells, que amb un ritme veloç escruta de manera magistral la superfície minúscula de la frontera entre la vida i la mort, l’amor i el desamor, la por i l’atreviment. Parlo de la novel·la Espai en blanc, de Pau Planas, una distòpia molt potent que decortica un món assolat per un enemic inconcret i, per això mateix, més letal. Em refereixo a Com una pluja amarga, de Josep Saurí, una novel·la escairada per angles molt sensibles en què la pèrdua es transforma en l’única província de la persona. Em refereixo a La llum dins l’aigua, un llibre que hibrida la portentosa delicadesa poètica dels haikus de J.N. Santaeulàlia i les extraordinàries interpretacions il·lustrades dels poemes a cura de Lola Ortiz. Em refereixo a L’ombra dels ocellots, de Miquel Riera, novel·la que radiografia tantes i tantes pràctiques de la política municipal de la Catalunya contemporània. Em refereixo a Les altres cares, d’Helena Carreras, una novel·la subtil i molt ben escrita, en què es demostra que la permanència i la fugida poden ser la mateixa cosa.

En català es publiquen uns 1.500 llibres de ficció a l’any. ¿Com és possible que només es doni recepció d’una ínfima part d’aquests llibres, que només hi hagi esfera pública per a uns 20-30 llibres? (i alerta, no vull dir que les obres que tenen ressò no el tinguin per mèrits propis!). A la novel·la El manuscrit de Virgili Miquel Pairolí exposa l’encàrrec insòlit que rep un escriptor: escriure una obra que serà ocultada i només accessible a una sola persona. En un medi literari que cada cop sembla més un club privat a disposició dels grans grups editorials i mediàtics, El manuscrit de Virgili cobra la forma mordaç d’una profecia que s’autoacompleix.