Circula una filmació recent en què Oriol Junqueras és increpat per un home a l’aeroport del Prat. “¡A la cárcel! ¡Que es donde tienes que estar! ¡Desgraciao! ¡Sinvergüenza!”, li etziba l’energumen amb un to violent que permet entreveure que darrere una veu hi pot haver tot un aparat d’estat: sentit absolutista de la política, impunitat i, és clar, una continuació del sagrat per la via d’un espanyolisme que encara té la barra de presentar-se com a no-nacionalista. En paral·lel a aquest incident, que deu ser constant en la vida quotidiana dels independentistes processats, Carles Puigdemont, malgrat el risc físic objectiu que corre, continua sense escorta policial.

La història gran ja la coneixem: el discurs del 3-O, en què el rei va renunciar a una cultura política pacificadora; una justícia europea que corregeix la justícia espanyola; un espionatge (Pegasus) que demostra que contra l’independentisme, tot val; o l’esclat popular del “¡A por ellos!”, un episodi que en una democràcia hauria de ser objecte de totes les restitucions preventives.

La petita història dels militants independentistes processats, en canvi, no la coneixem. Em refereixo a la inseguretat, la vulnerabilitat, la tensió, l’ansietat, els abismes vitals i psicològics, la indefensió, l’insomni, la soledat... que tots ells pateixen de manera tan injusta per haver-se enfrontat a un concepte patrimonialista de la política.

A mi em fa basarda, aquesta altra presó. La presó de l’amenaça, de l’assetjament per part d’un subjecte col·lectiu fonamentalista que considera (tal com va defensar José Luis Rodríguez Zapatero!) que és més important la unitat d’Espanya que no pas la democràcia. El jardín de los senderos que se bifurcan és un conte de Borges que descriu un laberint que no està fet de murs, sinó de temps. Els estats reforcen aquest tipus de presons fetes de temps, de temps violent, amenaçat, segrestat, un temps que sol ser la sentència més demolidora perquè ja no pot destruir més alt.