Qui és que en algun moment de la seva vida no hauria volgut poder ser invisible? Quants destorbs no hauríem esquivat i quants avantatges no hauríem obtingut i quants problemes no ens hauríem creat si com Jack Griffin, protagonista del relat L’home invisible de Wells, haguéssim descobert la fórmula de la invisibilitat? En el marc d’unes jornades científiques a Shanghai s’acaba de presentar un panell lenticular que té l’atribut de refractar la llum i deixar invisible tot el que queda darrere seu. Segons els promotors es tracta d’una manta que, com Harry Potters quotidians, aviat tots durem al cim per invisibilitzar-nos quan ens convingui.

Fer-se invisible no vol dir necessàriament desaparèixer. Al contrari. Pot voler dir que a través de la invisibilitat s’aspira a tenir una presència i un domini més grans en la realitat. Ves per on, aquesta vella hipòtesi de ciència-ficció fa dècades que s’ha assolit a la política espanyola. Invisibilitzar la realitat vol dir presentar com a modèlica una Transició que exonerava el franquisme. Vol dir servir-se de Villarejo com a braç executor i, després, esterilitzar-lo com si fos un cos estrany al mateix aparat d’Estat que el va promoure. Vol dir reprimir l’1-O i presentar els agressors com a víctimes. Vol dir espiar l’independentisme i que no hi hagi cap terratrèmol ni moral ni polític. Vol dir aturar les exploracions de l’atemptat islamista de Barcelona. Vol dir no desclassificar els documents del cop d’estat del 23-F perquè només així la història podrà ser anestesiada. Vol dir no publicar les balances fiscals. Vol dir enviar una delegació europea a vetllar per l’estatus del castellà en una Catalunya en què l’idioma català és a l’UCI. Vol dir no refusar la ics dels GAL. Vol dir no saber a qui carai podia anar adreçat el sobre misteriós a nom d’un tal M. Rajoy. En aquest estat de l’Estat, on l’invisible domina l’espectre del real i els mitjans d’informació són un holograma més, la capa de Harry Potter sembla una màgia menor.