Hi ha persones que s’assemblen més a elles mateixes. I n’hi ha que no s’assemblen tant a elles mateixes. És a dir, hi ha individus que deleguen les seves competències personals i, un cop reduïts a rèplica gregària, s’esvaeixen en una ombra pàl·lida del que realment voldrien ser. I n’hi ha d’altres que mantenen una sobirania personal molt alta, de manera que el seu trànsit a la vida és intens i s’acosta a l’ideal de desplegament de les facultats que ens fan ser sencers, irreemplaçables, únics. Per a aquesta última categoria, penso en Joan B. Culla, mort aquesta setmana. Enllà del seu immens treball com a historiador i de la seva solidesa mineral com a analista de la realitat..., crec que Culla ens llega dos aspectes fonamentals. L’un és el seu estil d’expressió, tant en el registre escrit com en l’oral. És un estil precís, vertical, d’una enorme economia de mitjans, que posa tot l’artifici retòric i erudit al servei d’un prodigiós encadenament de les idees. Un dels exercicis preferits que jo plantejava als alumnes universitaris de gèneres periodístics era que, en primer lloc, intentessin “desestructurar” un article de Culla, canviant-ne l’ordre expositiu; i que, en segon lloc, provessin d’eliminar alguna paraula “sobrera” d’un article de Culla sense que l’article se’n ressentís. L’èxit d’aquest exercici radicava a fracassar.

Gegant intel·lectual a escala planetària, Culla també ens llega un punt de força contra el dogmatisme, el de dretes i el d’esquerres (aprofito per recordar que la “cultura de la cancel·lació”, que ell va patir en pròpia pell, no és una pràctica exclusiva de la dreta). Encara que el concepte de lliurepensador estigui molt grapejat tant per totalitaris de dreta extrema com pels que han viscut en una confortable dutxa calenta d’esquerranositat amb canongia, podem dir que Culla s’acosta a l’ideal de lliurepensador. És l’intel·lectual fidel al seu compromís amb el coneixement, l’argumentació i la paraula (en)raonada. Sí: sense ell, la nit serà més fosca.