La bona gent de TvMataró ha tingut la magnífica pensada de dedicar part de la programació especial d’aquest Sant Jordi a la figura de Manuel Cuyàs, mataroní de pro, mestre de periodistes i cronista d’una ciutat que sempre va dur al cor i de la qual va fer bandera, encara que tampoc hi va estalviar les crítiques. Hi han convidat un seguit de persones que el van tractar, conèixer i estimar perquè llegeixin en veu alta una tria dels articles recollits a El Mataró de Cuyàs. Retrat d’un temps a través del seu articulisme. A mi també m’hi han cridat i reconec que la convidada em va provocar tant de respecte com il·lusió, a parts iguals. Llegir l’obra d’en Cuyàs representa endinsar-se en un passat proper on des del diari un grup de gent molt jove va emprendre l’aventura d’articular periodísticament una comarca que mai se n’havia sentit i que ens va donar grans satisfaccions i algun maldecap. Repassant els articles d’en Manel l’he tornat a recuperar com el referent que sempre ha estat per a mi. L’home culte i proper amb el qual vam compartir jornades de feina llarguíssimes, molts cafès de màquina i un bon grapat de lliçons professionals. El recordo entrant a la redacció a primera hora del matí, saludant tothom amb un somriure sorneguer i deixant anar allò tan seu de: “Tot Mataró en va ple!” Sovint només era el resultat d’haver pujat la Riera des de casa seva i fins al camí de la Geganta i haver-se trobat un conegut que li havia comentat alguna informació sobre la ciutat. Si aquella conversa havia provocat el seu interès, era motiu més que suficient per engegar la màquina periodística i investigar com es podia farcir la notícia. Tibar el fil era un dels seus esports preferits. A en Cuyàs el coneixia tothom a Mataró, al seu Mataró, i amb l’ajuda del diari es va fer un personatge habitual a la vida social i cultural de la resta del Maresme. Convidar-lo era sinònim d’èxit, perquè amb el temps tots vam entendre que tenia un mètode infal·lible per garantir l’interès d’una presentació de llibre, un col·loqui o un acte polític: generar polèmica. Sovint ens deia al diari que el debat sempre s’havia d’enriquir amb aportacions controvertides per treure’n el màxim profit i que de les reunions on tothom estava d’acord calia fugir-ne. En Manuel Cuyàs era també home de tradicions i no hi va haver mai cap Sant Jordi sense rosa per a cadascuna de les periodistes de la casa i sense una llarga llista de recomanacions de llibres per llegir. Aquest mes de març ha fet un any que l’Ajuntament de Mataró li va fer entrega a títol pòstum i a iniciativa d’Òmnium Cultural de la medalla de la ciutat. Un reconeixement més que merescut i del qual, si l’hagués pogut viure en persona, segur que hauria tret un bon article. Encara el veig ara anunciant en veu alta a la redacció que es tancava al despatx perquè estava inspirat i havia d’escriure. Advertia que no volia que el molestessin, però dono fe que sempre deixava la porta oberta.