Avui fa vint anys que Pasqual Maragall va prendre possessió com a 127è president de la Generalitat. M’agradaria molt saber què faria i què diria en moltes de les qüestions que han afectat i afecten la vida política, social, econòmica i cultural del nostre país. Perquè malgrat formar part d’una família política, Maragall tenia idees i ideals propis. Autèntics. Originals. Però, com bé saben, ja fa uns anys que, malauradament, la malaltia de l’Alzheimer l’ha apartat de la vida pública. I això ens ha privat de les seves genials i controvertides maragallades, tan saludables en política. Perquè aquesta característica era ben seva. La de l’heterodòxia. Fugir de clixés, normes i cotilles que l’engavanyessin i no li permetessin desenvolupar la seva idea, sòlidament argumentada, arrauxada, compromesa, difícil però convenient, al capdavall, per a la ciutadania. S’enyora aquell home imprevisible, valent, creatiu i empàtic que volia governar Catalunya com si fos una ciutat. Igual que ho havia fet amb Barcelona i els seus barris. I, salvant les distàncies, aplicar la mateixa fórmula arreu del país, entenent el poder del municipalisme, la fortalesa dels poders locals, per estendre una bona política de barris aplicable a cada ciutat, a cada municipi, de Catalunya. Sense desatendre res ni ningú, però parlant amb qui calgués per arribar a acords. Capaç d’arribar a enteses entre veïns, entre sectors econòmics i entre líders mundials. Anys enrere, el 1983, Maragall ja havia brandat amb convicció el lema que deia La ciutat és la gent. Posant les persones per sobre del territori en el qual habitaven, pensar en un país com a sistema vertebrador de ciutats i municipis. Perquè com a alcalde ja havia entès que era complicat governar i fer-ho bé per a tothom, i fer-ho per al país representava un compromís més gran, una responsabilitat superior. Però el desig de servir tothom perquè tothom pogués prosperar em sembla que sempre es va mantenir intacte en l’esperit del Maragall president.