Ja se sap i és profecia que no tots els premis literaris catalans són una garantia fiable de la qualitat dels llibres premiats: pel que fa als premis Sant Jordi, posem per cas, hi ha hagut uns quants desencerts al costat d’obres que realment valen la pena. Aquest any, però, la novel·la guanyadora d’aquest premi (Confeti, de Jordi Puntí) no només està a l’alçada sinó que s’enlaira força més amunt. Dit això, en Puntí ha rebut unes quantes crítiques (suaus) per haver escrit “una novel·la sobre Xavier Cugat”, sent Cugat –per molt que a la seva làpida hi posi “català universal”– una figura que els que n’han sentit a parlar (n’hi ha molts que no) consignen a una època ja mig oblidada. No importa: Cugat és l’excusa que en Puntí fa servir per parlar del personatge principal de debò: un periodista fictici, un admirador un pèl cínic d’en Cugat, que narra gairebé tot el llibre; o bé per parlar de la música llatina que va fer furor als Estats Units als anys quaranta i cinquanta; o bé per parlar, en general, de l’èxit i del fracàs; o bé de l’amor entre gent d’edats molt diferents (i de l’edat a seques); o bé de noms mítics de l’època (cantants, actors, mafiosos) o d’altres noms que, al contrari, han desaparegut completament de la memòria col·lectiva; o bé per parlar de la influència sentimental de les arrels (en aquest cas, les d’un músic mundialment famós, amb amics i amants ídem, que mai no oblidava que provenia de Catalunya). És a dir, el llibre té capa rere capa rere capa, i a sota de tot, la capa més impactant: el contrast (i la complementarietat) entre la realitat i la ficció, sent Cugat un inventor d’ell mateix (i sovint del propi passat): vet aquí el leitmotiv d’aquesta novel·la amb tantes facetes com estils diferents. En fi, un llibre català i universal, com n’hi ha pocs, que es llegirà anys a venir, quan el fet que va guanyar el premi Sant Jordi no serà més que una anècdota menor.