La lleial oposició al govern estatal ha quedat reduïda al PP, Vox i un diputat d’UPN. Tots els altres grups han donat suport a la investidura de Sánchez. A aquests, els hauríem de suposar més lleialtat que la que projecta l’actual oposició... però no cal entrar en gaires detalls per comprendre que molts vegin Pedro Sánchez com el Gary Cooper de Solo ante el peligro, intentant transmetre serenitat heroica malgrat tot. A la pel·lícula, hi apareixen constantment rellotges per intensificar l’angoixa de qui sap que l’espera un destí inexorable. Ha començat la legislatura tic-tac. El govern s’haurà de refiar de la lleialtat de l’oposició (zero) i de la dels seus companys de viatge (incògnita). Voltat de tants amics altruistes, el president només pot esperar el pitjor... però la gràcia del personatge és que ho vol intentar, que vol –en les seves paraules– fer de la necessitat, virtut. Som davant d’un cas clar de la dita gramsciana: “Contra el pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat.” Les possibilitats d’èxit són escasses (Gramsci, que va escriure la frase a la presó, ho va comprovar en pròpia pell). Els de Vox i companyia (en sublim paradoxa) imploren que Europa salvi la democràcia espanyola d’un tirà anomenat Sánchez. I, francament, no se’ls veu gaire inclinats a oferir al president els cent dies de cortesia que és allò que la lleial oposició ofereix sempre a un govern nou. Ara bé, el senyor Sánchez té dues virtuts acreditades: capacitat de canviar d’opinió i capacitat de resistir en circumstàncies adverses. No són poca cosa per a un polític en els temps que corren. Li desitjo sort, tot i que si ho volem traduir en termes de política crua aquest home intenta, a la desesperada, seguir la vella idea: més val tenir-los a tots dins de la tenda pixant cap enfora, que no pas tenir-los a fora pixant cap endins. La política actual s’ha tornat molt urinària: que t’esquitxin quants menys millor i a veure qui esquitxa qui.