En aquests temps de pells primíssimes, de greuges per tota classe de motius, les relacions dels professors amb l’alumnat són mirades amb microscòpics severs per detectar qualsevol abús entenent que la posició del docent és de poder. Benvingudes les benintencionades cauteles, però, en veu baixa, molts denuncien excessos i la caricaturització de moltes situacions. Potser per això l’altre dia un grup d’exalumnes evocàvem les coses del nostre professor de filosofia al batxillerat, diguem-li senyor Barrenechea. Era a finals del seixanta, ple franquisme encara, en una ciutat petita i delicada. El nostre professor era de complexió fofa i papada generosa. El curs era mixt, però els nois donàvem per fet que l’home es delia per l’amor que no gosa dir el seu nom i, cruels com érem, miràvem de mortificar-lo amb suposades temptacions. Per exemple, els de la primera fila ens arromangàvem els pantalons i posàvem les cames nues –llavors ja peludes– al damunt de la tarima, literalment a un pas de la seva mirada pel damunt de les ulleres. No ens renyava, el senyor Barrenechea. Només somreia, entre murri i condescendent, mentre seguia intentant que entenguéssim la crítica de la raó pura de Kant. El professor complia amb les convencions socials de l’època: estava casat i portava religiosament la senyora al cinema cada diumenge a la tarda. Ell hi anava equipat amb una minillanterna i un llibre que anava llegint mentre Hollywood oferia els seus productes a la resta de l’auditori. La llumeta del senyor Barrenechea, en dèiem. El punt fort de les seves classes era una visita al manicomi provincial on ens mostraven residents amb diverses patologies mentals. El punt culminant de la sessió era presenciar els efectes de l’aplicació d’un electroxoc a un home corpulent que quedava morat com una albergínia (“las señoritas pueden salir si no lo quieren ver”, deia). Costa d’imaginar com trampejaria la seva vocació pedagògica l’entranyable Barrenechea sota les constriccions d’avui...