Algunes dades: els últims mesos, setmanes i dies, el cabal del Ter al seu pas per Girona ha estat inferior als 2m³/s i més aviat ha anat cap avall, cap als 1,7m³/s, que no pas cap amunt, cap als 3m³/s que preveu la llei com a cabal ecològic mínim. És a dir, que s’està incomplint la llei de manera sistemàtica i aquí no passa res. Sí, que el riu Ter es va morint a poc a poc i a ningú sembla importar-li.

L’espoli de l’aigua del Ter és una constant des que, als anys cinquanta, es van projectar els grans pantans de Sau i Susqueda. L’objectiu era clar des del primer moment: abastir d’aigua l’àrea metropolitana de Barcelona, que creixia de manera imparable. Des de Girona es va aconseguir fixar un cabal mínim, però els incompliments, com ara, han estat històrics. L’any 2013 es va acordar una llei catalana que fixa un transvasament màxim de 160hm³/s l’any i de 60hm³/s en època de sequera. Els acords de la Taula del Ter van limitar el màxim fins a 140hm³/s. Aquest límit s’ha respectat els últims anys, però el volum d’aigua cap a Barcelona sempre ha estat important. Els pantans han evitat les grans inundacions al Gironès i l’Empordà, però també han retingut sediments vitals i han reduït la vida al darrer tram del riu.

Encadenem tres anys de sequera i som al límit, Barcelona necessita més aigua que mai i el govern aplica la màxima de sempre: primer s’agafa l’aigua que cal per a Barcelona i després la que quedi es reparteix entre la resta d’usos de la conca del riu. Ara, fins i tot volen anar més lluny: si cal, reduiran el cabal al mínim. És com dir: la resta d’usos de la conca, que s’espavilin. No ja el riu, que més que un riu, aviat semblarà un torrent, sinó els pagesos, sobretot. L’última baula.

L’única política que sembla entendre el govern és la de les restriccions i la de promoure dessalinitzadores: ningú qüestiona, en plena crisi climàtica, si cal continuar creixent en població o si cal replantejar l’actual model turístic o les grans agroindústries.

Mentrestant, i mentre no plogui, cal cercar solucions alternatives. Descartat portar aigua del Roine –mira que ara ens hauria anat bé!–, ens quedaria agafar-ne de l’Ebre. Per què no? Lo riu és vida, però el Ter també.