Espanya, com a estat, encara és molt lluny de fer implosió, però això no impedeix que l’articulació política del nacionalisme espanyol comenci a donar símptomes de descomposició. L’escissió interna de la dreta entre el PP i Vox ha fet inviable l’alternança en el poder de Madrid, fins no fa gaire basada en els pactes d’uns i altres amb els partits bascos i catalans. Aquesta novetat estructural en el mapa polític ha fet que la dreta espanyola utilitzi a fons la palanca de la seva majoria en l’àmbit judicial i que, a més, traslladi la pressió a través del front mediàtic que controla. Vistes les enquestes i els resultats electorals, el PP interpreta que sense la destrucció del triangle que formen l’esquerra espanyola, el catalanisme i el basquisme no tindran manera de recuperar el poder mai més. És això el que està convertint els sediciosos en terroristes.

Però els de Feijóo i Ayuso encara ho tenen més complicat. Les enquestes deixen la majoria absoluta tradicional del PP a Galícia molt a prop del precipici i no pas en benefici del PSOE, sinó del BNG. La pròxima presidència només pot recaure en mans de la dreta espanyola o del galleguisme progressista. I, si es confirma la segona opció, el BNG passaria a un primer pla polític i institucional que encara dificultaria més el camí de la dreta, extrema o no tant, cap al control de l’Estat.

I, per si fos poc, emergeix un malestar seriós –encara embrionari, però temible– de l’Espanya rural, la que es buida cada dia més en benefici del Madrid ayusista, extractiu i insolidari. Dalt del tractor, l’Espanya profunda amenaça de deixar de ser la reserva espiritual del nacionalisme espanyol per passar a ser un vector de desestabilització que cavalqui entre la protesta antiurbana i la revolta anarquitzant dels seus companys de gremi del nord d’Europa. Jutges i pagesos, dos puntals bàsics del tradicionalisme espanyol, es revolten mentre els mitjans de Madrid assenyalen Puigdemont amb el dit. Descomposició, en definitiva.