Una de les grans incògnites del futur polític immediat és si el nacionalisme espanyol és democratitzable o no. Essent esquemàtics, la major part del catalanisme tradicional va pensar, al llarg del segle XX, que un cert regeneracionisme progressista podria oferir possibilitats de pacte per anar transferint poder efectiu a Catalunya. Abans de la Guerra Civil aquest marc era dins l’esfera republicana, i passada la Transició el factor de democratització havia de venir per una influència decisiva d’Europa... Bé, simplement no ha estat així.

Aquesta sensació es va convertir en empírica quan es va enfonsar el darrer intent de reforma de l’Estatut, l’any 2010. Això va donar pas a una nova fase caracteritzada per una amenaça insurreccional que, a l’hora de la veritat, es va abandonar per les elits polítiques catalanes, que van preferir deixar el país en mans de l’Estat abans que responsabilitzar-se d’una batalla que, necessàriament, només podia lliurar-se al carrer. En aquest nou context, el nacionalisme espanyol va passar de poc democràtic a gens civilitzat.

Ara bé, passats uns quants anys, l’independentisme català disposa –per una carambola electoral– d’una posició d’influència decisiva sobre el conjunt de l’esquerra espanyola, que només es pot mantenir al poder amb el vistiplau de Waterloo. I la pregunta de sempre encara és més vigent. Una conjuntura parlamentària afortunada pot canviar, en un temps rècord, les conviccions imperials i les actituds autoritàries del Madrid que mana? ERC, des de la fraternitat amb l’esquerra espanyola, i Junts, des de la desconfiança amb el PSOE, tornen a creure que sí, que l’Estat espanyol es pot moure i és democratitzable.

Per això l’ANC prepara una llista dels escèptics, dels que només veuen viable la via de la insurrecció, ni que sigui a costa de fragmentar encara més l’independentisme. El debat, ara, és aquest. I la raó i les certituds només les podrà donar la Història.