A mesura que es van coneixent noves enquestes, comença a dibuixar-se una aritmètica infernal que pot complicar, i molt, la configuració d’una majoria per a la investidura del pròxim president de la Generalitat. La primera qüestió és si Carles Puigdemont aconsegueix, o no, quedar en primer lloc del bloc independentista. En cas afirmatiu, el parany per a ERC és difícil d’esquivar, perquè fins i tot encara que els tres partits independentistes no sumessin majoria, el gest –negat una i altra vegada per ERC– dels republicans de fer president Salvador Illa –un tercer tripartit, per entendre’ns– podria portar-los a travessar un desert electoral semblant al del 2010. I, l’altra opció, repetir les eleccions per evitar la presidència de Puigdemont, pot fer-los víctimes d’una forta tendència de vot útil independentista en aquestes hipotètiques segones eleccions consecutives.

Hi ha una segona dada important. En cas que el bloc independentista quedi per sota dels 68 escons que marquen l’objectiu, els partits unionistes, amb el PSC al capdavant, poden tenir la temptació d’activar una majoria del tipus de la que va fer alcalde Jaume Collboni, però aquesta vegada amb la participació necessària de Vox. D’entrada, seria un govern purament espanyolista, de l’estil del de Balears o el País Valencià, en espera, potser, d’algun moviment posterior d’ERC. Difícil? Molt, però una finestra d’oportunitat per a l’unionisme com aquesta seria ben complicat que es tornés a repetir i, a més, tant el PSC com el PP i Vox serien aplaudits, unànimement, des de l’Espanya espanyola. La temptació seria encara més forta que a l’Ajuntament de Barcelona.

El fet és que la irrupció de Puigdemont, encara que només serveixi per canviar l’ordre entre ERC i Junts, ho pot canviar tot. En qualsevol cas, l’escenari és molt obert i encara falten sis setmanes per a les eleccions, amb un bon grapat d’enquestes per entremig. Són només unes eleccions autonòmiques, certament, però aquestes urnes les omplirà el dimoni.