Un dels problemes més evidents de l’independentisme és que es troba encallat en uns lideratges que provenen d’una estratègia unitarista i abandonada. Puigdemont i Junqueras, de maneres diferents, han mantingut el timó dels partits respectius i no hi ha ningú dins de Junts o ERC que sigui capaç de reclamar obertament un canvi de lideratge que es correspongui amb el nou discurs. Tant és així que, encara que les estratègies hagin girat 180 graus, els arguments públics són equiparables als d’abans del 2017. És a dir, peix al cove embolicat en cel·lofana referendària i independentista.

Aquest bloqueig de les direccions ha comportat un efecte secundari imprevist, com és l’abaratiment polític de la figura del president de la Generalitat.

Tant Quim Torra, abans, com Pere Aragonès, ara, són percebuts per l’opinió pública com simples delegats temporals que ocupen el despatx de la plaça de Sant Jaume en espera que desapareguin les inhabilitacions i els impediments que la justícia espanyola ha imposat com a mesures repressives. Els debats interns, a més, s’han hagut d’ajornar indefinidament perquè implicaven la fiscalització de persones represaliades, tant a presó com a l’exili.

Per tot plegat, potser és el moment d’aprofitar les pròximes eleccions catalanes per resoldre l’oferta política real i els lideratges que la sostenen a través de les urnes. Junqueras i Puigdemont han de confrontar, directament i davant les càmeres, els seus projectes i seran els ciutadans els qui hauran de jutjar i decidir. Fins i tot seria positiu que hi hagués una quarta llista que completés totes les estratègies possibles o desitjables, o totes dues coses.

El que no pot continuar és aquest enfrontament de tots dos, crònic i soterrat, que relega el president de la Generalitat a un segon nivell i nega la confrontació directa entre els líders d’ambdós partits en virtut d’una unitat que fa anys que va fer implosió. O Junqueras o Puigdemont. O cap dels dos.