La dreta política i mediàtica espanyola té motius per a l’eufòria. Galícia s’està morint i, tot i així, ha votat continuar sota un govern que perpetua la decadència social, econòmica i nacional d’aquesta antiga nació atlàntica. Prop de la meitat dels gallecs han donat suport a una decadència lenta, però inexorable, on cada dia hi ha 40 gallecs menys, entre els vells que es moren, els joves que se’n van, els nens que no neixen i els immigrants que no arriben. Una Galícia provinciana, on el castellà continuarà essent la llengua de les assignatures importants a l’escola i on els mitjans de comunicació –tret de comptades excepcions– projecten la mateixa visió, quasi colonial, del propi país. Una Galícia que mai farà realitat les connexions econòmiques, culturals i d’infraestructures que reclama Portugal (l’eix Vigo-Porto, per exemple) perquè continuarà orbitant a l’entorn dels interessos de les elits econòmiques de Madrid.

Però és que la satisfacció de la dreta madrilenyocèntrica encara és més completa perquè creuen que si un país com Galícia, amb una forta personalitat nacional, està disposat a sacrificar-se pel règim cleptocràtic de l’Íbex 35, on els jutges no pensen fer cas de les lleis i els mitjans de comunicació menteixen tant com se’ls ordena... Si tot i això ha valgut per a Galícia, què no estaran disposats a votar els territoris castellanoparlants, monolingües i mononacionals, per poc que els ensenyin Carles Puigdemont per la televisió. Ells encara se suïcidaran més fàcilment, perquè allà ni tan sols hi haurà un BNG que planti cara, ni que sigui perdent. L’últim vell castellà es morirà en silenci.

D’aquí la impaciència perquè arribin les eleccions europees, amb circumscripció única i toc de xiulet del règim. De fet, ja comencen a preguntar-se com muntar una esquerra dòcil que no es mogui mai del 155 permanent. Fins que la realitat, tossuda, els torni a despertar i vegin que els dinosaures català i basc continuen allà. I que el gallec ja ha sortit de l’ou.