Passava cada nit per davant d’un d’ells i ni se’l mirava. S’havia acostumat a trobar-se’l i, de tanta repetició, li resultava invisible als ulls. Formava part del paisatge del barri, com els gronxadors davant l’escola o la paperera atrotinada de la cantonada. No sabia si sota aquella muntanya de cartrons hi havia un home o una dona perquè només s’endevinaven uns peus amagats en unes sabates ronyoses que no facilitaven cap pista. Sabia........

© El Punt Avui