Hi ha un acudit pujolista que diu que quan el president va anar a la Xina i va dir “som 6 milions”, les autoritats li van preguntar “i a quin hotel s’allotgen?” He recordat aquesta facècia per la notícia sobre l’escola concertada Teide de Viladecans. Es veu que estava a punt de tancar per la baixada de natalitat, cosa que, absurdament, sigui dit de passada, li feia perdre la subvenció de la Generalitat. Però ara podrà sobreviure gràcies a un senyor de nom Ran Liang, empresari i inversor xinès, com deuen haver deduït. Liang fa deu anys que viu a Catalunya i ha decidit pagar els deutes… amb una condició: que s’hi imparteixi xinès. La notícia ha despertat expectació i els titulars s’han dividit entre els que centren la història en l’inversor i els que hi afegeixen que els nens aprendran xinès, que és el que em sembla rellevant.

Fa un any que l’escola, per intentar resoldre els problemes, va signar un conveni amb el Centre Cultural Xinès de Manresa, cedint algunes aules perquè s’hi fessin classes de xinès els diumenges. I aquella decisió ha acabat salvant el Teide i convertint-lo en un centre envejable. Perquè d’allà ve la relació amb Liang, i aquest ha posat com a condició per gestionar-lo que a l’escola s’hi aprengui xinès i es reforci l’anglès. Així que, a partir del setembre, algunes assignatures troncals s’impartiran en anglès –tal com ho permet la llei catalana– i es faran classes de xinès obligatòries aprofitant la sisena hora. Bingo. Perquè a aquestes alçades de la història, aquest és el debat que s’hauria de tenir. El català, en vista del canvi sociològic, s’ha de protegir, sí. Però la discussió no hauria de ser si català o si castellà. El que s’hauria de debatre i fomentar és com els nostres alumnes surten de l’escola dominant el català, el castellà, l’anglès… i el xinès. Que ja no només són molts, com en l’època de Pujol, sinó que és cap on es desplaça el centre econòmic mundial.