En aquesta batalla contínua per captar l’atenció i l’interès del consumidor, els dissenyadors de torrons, d’un temps ençà, s’arreceren a provatures que busquen sorprendre’ns davant combinacions estranyes, que no havíem sentit mai, i que després de tot el soroll si aconsegueixen un “aquest no està malament” ja han fet el fet. Ja han triomfat.

Com en l’alta gastronomia, la barreja agosarada té una fortuna incerta. Aquest any sembla que el de xupa-xups de maduixa i nata desbanca el torró de pernil, en el de les marques més publicitades d’Agramunt. També hi ha altres pastissers que fan torrons d’autor en àmbits locals, penso en Uñó de Mataró per posar un exemple que em ve al paladar. És clar que em direu que també són torrons allunyats dels primers que es van fer a base d’ametlla, els que ja tenim normalitzats, ja sigui amb xocolata, coco o crema cremada. També aquests van ser gustos que anaven més enllà de l’oferta binària: dur o tou. I després ve que anem buscant quin és el millor torró de crema artesà, que si el de La Colmena de Barcelona, o aquest any el de Noguera de Girona, en el certamen que ha organitza el Gremi de Pastissers barceloní. Llàstima que Cal Jordà de Reus va tancar portes ja fa massa, perquè segueixo buscant aquell filet de canyella que tinc gravat de quan el feien.

Aquesta cerca del gust que bascula entre el dilema d’enamoraments de J.V. Foix, empeltat de les aromes dolces del forn de Sarrià, és en aquesta dinàmica de la descoberta, de conquerir nous espais, a diferència del d’arreplegar-se en àmbits coneguts. Per anar més enllà hi ha d’haver fonaments sòlids. Passa també amb la redescoberta de fricandós i escudelles a molts restaurants. A mirar de tenir al dia els receptaris amb els que hem crescut per poder anar, sabent d’on venim culinàriament, als ramens i ceviches de torn. Ara és nou resseguir els vells camins, tot i que a les envistes del Nadal de 2023 si vols viralitat fes el torró del gust més impensable i tindràs conversa garantida.