Fa uns dies l’economista Eduardo Garzón, militant d’Izquierda Unida (IU) i germà de l’exministre, va publicar un vídeo titulat “Cataluña es rica a costa de otras regiones”. En 40 minuts mira d’explicar com la industrialització catalana s’ha fet en detriment especialment d’Andalusia. La teoria de partida és bona: la forma com històricament es va difondre la industrialització, aquí i arreu, va provocar aquest desenvolupament desigual que van explicar molts autors marxistes.

El problema és insinuar que aquest procés es va fer amb la complicitat del poder espanyol. La Catalunya que es va industrialitzar ho va fer malgrat els buròcrates de la monarquia borbònica. Josep Fontana ha explicat com les autoritats veien amb rebuig tant l’enriquiment de la burgesia com el creixement del proletariat. També se sap que Franco no volia pas la SEAT a Barcelona, però els socis italians li ho van imposar.

El nostre era un país vençut des del 1714 i la Cort de Madrid no volia precisament afavorir-lo. El desenvolupament econòmic previ va crear les condicions per a la indústria, ho sabem des de Pierre Vilar i és això el que marca la diferència amb Andalusia.

Va ser precisament el fundador d’IU, l’andalús Julio Anguita, qui va deixar aquestes declaracions a Jesús Quintero: “Els primers traïdors a Andalusia són els seus señoritos (…). Extremenys i andalusos, (…) abans de fotre-us amb catalans o bascos, foteu-vos amb la vostra casta, que és la que va fer d’aquesta terra un endarreriment”.

Les decisions econòmiques de l’Estat espanyol les ha pres històricament l’oligarquia i aquests señoritos en són part constituent. La burgesia catalana també n’ha format part, però amb un encaix més contradictori: de l’Estat necessitava la Guàrdia Civil per a reprimir els obrers, però alhora volia reformar-lo a favor dels seus interessos i no se’n va sortir gairebé mai.

La qüestió fiscal és un exemple d’això. El dèficit és clarament desfavorable al conjunt dels Països Catalans. I si bé és normal que les regions més desenvolupades aportin més, no ho és la proporció, inaudita en cap altre estat europeu. Tampoc és normal que el País Valencià, un territori amb un PIB per capita inferior a la mitjana espanyola, sigui també contribuent net. El que hi ha darrere d’això és, sens dubte, la mateixa lògica de dominació que va arrencar a Almansa, el 1714 valencià.

L’espoli fiscal del País Valencià és un dels exemples més clars de la naturalesa oligàrquica i centralista de l’Estat espanyol. Denunciar l’espoli des de Catalunya implica l’acusació de lliganordisme. Però, més al sud, la Intersindical Valenciana forma part de la Crida pel Finançament i té claríssim que aquest drenatge de recursos afecta especialment dues àrees clau per a les classes populars: sanitat i educació públiques.

Garzón té un altre vídeo que denuncia el paradís fiscal promogut pel PP madrileny en detriment de la resta de territoris. D’acord en el diagnòstic, però no en la recepta que proposa: centralització de tots els impostos autonòmics en mans de l’Estat.

La solució contra un Estat injust, que han patit tant el poble andalús com el dels Països Catalans, que beneficia una elit madrilenya mentre desmantella l’educació i la sanitat públiques de les seves classes populars, no pot ser precisament centralitzar més aquest poder de decisió, sinó descentralitzar-lo per acabar desmuntant-lo.