En aquesta època postesperança reviscolen entre sectors joves polititzats dos termes que semblaven, precisament, antigalles: socialisme i nacionalisme. Del primer, en parlaré en un proper article, i amb aquest vull mirar d’entendre per què cada vegada més persones dins l’independentisme remarquen el seu nacionalisme.
Les causes són ben clares: un rebuig cap als fracassos del procés independentista, d’una banda, i unes alarmants dades sociolingüístiques, de l’altra. Un diàleg fictici amb els dirigents del procés podria anar per aquí: “Ens vau dir que un independentisme no nacionalista era la millor estratègia, i que després ja arreglaríem la qüestió de la llengua, però ara no som independents i anem pel camí de no tenir ni llengua ni nació”.
Si parlem de nacionalisme, hem d’anar a l’arrel: tothom és nacionalista, de forma més conscient o de forma més banal, perquè tothom participa en la reproducció d’una identitat nacional o altra. Per això els nacionalismes hegemònics són, és clar, els que tenen eines de reproducció més potents, és a dir, els promoguts pels estats. Sense necessitat d’anomenar-ho nacionalisme o buscant-li sinònims com ara patriotisme, interès nacional o constitucionalisme. Així s’han justificat guerres, dictadures, repressió i lingüicidis.
El càustic i provocador Fuster, en un article breu titulat “Contra el nacionalisme” ho resumia: “O ells renuncien al seu nacionalisme, o els altres haurem de ser nacionalistes”. I hi afegia una reflexió més: “Tot nacionalisme és nacionalitis: una inflamació de ser allò que un és, en determinades reclamacions. Seria molt agradable que uns i altres deixéssim d’esgrimir la nació com una arma —sentiment o ressentiment—, i denunciéssim el joc o contrajoc de classe que s’hi amaga”.
Vet aquí la clau. La qüestió no és si som o no som nacionalistes (sí, en som). La qüestió és “a favor de qui” i “contra qui” proclamem aquesta nació. O, dit d’una altra manera, a qui tenim davant i a qui volem tenir al costat en aquesta construcció nacional.
El cas de la immigració em sembla paradigmàtic. Des del punt de vista estrictament nacionalista el repte és la inclusió en la comunitat nacional. Això pot anar acompanyat d’un menyspreu per les cultures de procedència, i per això rere alguns nacionalismes s’amaga un sentiment de superioritat: afanya’t a ser com nosaltres o no t’acceptarem. Però el nacionalisme pot anar acompanyat, per contra, d’una consciència de classe que crea complicitats amb qui ha vingut a guanyar-se la vida, que és el cas de la majoria de les migracions, i que en molts casos es troba en una situació d’apartheid fruit de les lleis d’estrangeria. O també d’una consciència internacionalista que et fa entendre que la gent ve al nostre nord perquè estem espoliant el seu sud.
Per això penso que avui dia dir-se nacionalista, a seques, no explica gaires coses o expressament n’amaga algunes.
Una vegada, vaig sentir dir a un estudiós de l’Esquerra Independentista que nosaltres érem aquella mena de catalans “que s’emocionen igual quan senten ‘Els Segadors’ que ‘La Internacional’”. I ho vaig trobar genial. Com l’irlandès James Connolly: “La república que voldria que tinguessin els nostres compatriotes com a ideal hauria de ser de la mena que la simple menció del seu nom servís per sempre com a far pels oprimits de qualsevol terra” (“Socialisme i nacionalisme”, 1897).
Dir-nos nacionalistes
6
0
03.01.2024
En aquesta època postesperança reviscolen entre sectors joves polititzats dos termes que semblaven, precisament, antigalles: socialisme i nacionalisme. Del primer, en parlaré en un proper article, i amb aquest vull mirar d’entendre per què cada vegada més persones dins l’independentisme remarquen el seu nacionalisme.
Les causes són ben clares: un rebuig cap als fracassos del procés independentista, d’una banda, i unes alarmants dades sociolingüístiques, de l’altra. Un diàleg fictici amb els dirigents del procés podria anar per aquí: “Ens vau dir que un independentisme no nacionalista era la millor estratègia, i que després ja arreglaríem la qüestió de la llengua, però ara no som independents i anem pel camí de no tenir ni llengua ni nació”.
Si parlem de nacionalisme, hem d’anar a l’arrel: tothom és nacionalista, de forma més conscient o de........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
