El BNG passa per un moment dolç que desitjo que es consolidi amb els resultats de les eleccions gallegues del 18 de febrer vinent. No fa tants anys, en canvi, era un projecte en crisi. El gener del 2012 va tenir lloc l’assemblea d’Amio, on es va constatar una divisió que acabaria portant al trencament: d’una banda, un sector més moderat i, de l’altra, un sector partidari d’aliances amb l’esquerra espanyola, encapçalat per l’històric Xosé Manuel Beiras. En les eleccions al Parlament d’aquell any, l’Alternativa Galega de Esquerdas, encapçalada per Beiras i Yolanda Díaz, i amb un llavors desconegut Pablo Iglesias com a assessor, va passar per davant del BNG.
La crisi del nacionalisme era forta. El govern amb el PSOE (2005-2009) no va enfortir el BNG, en bona mesura per la intensificació dels atacs mediàtics, en un país que només durant aquells quatre anys ha tingut una alternativa al PP. Tenir el govern no vol dir tenir el poder. I, per altra banda, l’empenta del 15M, a Galícia, no va servir per regenerar el BNG, sinó per a crear les anomenades marees, que el 2015 van guanyar importants alcaldies en aliança amb l’esquerra espanyola. En les eleccions gallegues del 2016, el BNG va témer quedar fora del Parlament.
Ha plogut molt d’ençà de llavors. En les últimes eleccions gallegues, el 2020, el BNG va ser segona força, mentre l’esquerra espanyola quedava fora. A les vinents, hi anirà dividida entre Sumar i Podemos, és a dir, Díaz contra Iglesias. I els partidaris de Beiras han trencat amb ells i demanen el vot pel BNG.
Per a explicar aquesta resiliència del BNG, hi ha un àmbit clau: el sindicalisme. La Confederació Intersindical Gallega (CIG) sorgeix el 1994 de la fusió de dos sindicats gallecs. D’ençà de llavors, no ha deixat de créixer fins avui dia, quan és la primera central del país en nombre d’afiliats (75.000, més que la suma de CCOO i UGT a Galícia) i de delegats (més de 4.500, el 29%). Unes proporcions considerables tenint en compte els tres milions d’habitants de Galícia. Catalunya en té vuit i CCOO, el sindicat més gran, té només el doble d’afiliats que la CIG.
Les xifres reflecteixen un fort arrelament que també s’expressa en la intensitat activista, alimentant lluites laborals de la més diversa mida i sector, que podreu comprovar si feu un cop d’ull al seu diari digital, Avantar. És així com la CIG ha guanyat la fama de sindicat combatiu i útil. Com em va explicar un dia Rubén Cela, a Galícia hi ha la idea que “si tens un conflicte laboral fotut, són els que has d’anar a buscar. Més enllà de les preferències polítiques d’algú, la gent sap que la CIG són els que mai tindran una actitud pactista, els que mai et deixaran tirat”.
Aquest arrelament sindical repercuteix en l’arrelament del nacionalisme, i aquest és el secret per a superar crisis, modes i conjuntures adverses. Dels Països Catalans estant, suposa un referent a seguir. La Intersindical Valenciana té molts dels ingredients d’aquest model d’èxit. A Catalunya estem més endarrerits i el sindicat que millor podria complir aquest paper, la I-CSC, encara està lluny, malgrat el fort creixement del darrer lustre. Però els reptes que avui té l’independentisme, que necessita tornar a ser útil, tenir horitzons, frenar el retrocés de la llengua i assegurar la cohesió, són una invitació clara a afiliar-se i fer créixer el sindicalisme nacional i de classe. Vet aquí el secret.
El secret gallec
4
21
17.01.2024
El BNG passa per un moment dolç que desitjo que es consolidi amb els resultats de les eleccions gallegues del 18 de febrer vinent. No fa tants anys, en canvi, era un projecte en crisi. El gener del 2012 va tenir lloc l’assemblea d’Amio, on es va constatar una divisió que acabaria portant al trencament: d’una banda, un sector més moderat i, de l’altra, un sector partidari d’aliances amb l’esquerra espanyola, encapçalat per l’històric Xosé Manuel Beiras. En les eleccions al Parlament d’aquell any, l’Alternativa Galega de Esquerdas, encapçalada per Beiras i Yolanda Díaz, i amb un llavors desconegut Pablo Iglesias com a assessor, va passar per davant del BNG.
La crisi del nacionalisme era forta. El govern amb el PSOE (2005-2009) no va enfortir el BNG, en bona mesura per la intensificació dels atacs mediàtics, en un país que només........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
