La iconografia de Iustitia, divinitat romana que personifica la justícia, ens l’acostuma a presentar amb una balança, una espasa i els ulls embenats. El primer atribut simbolitza la mesura, mentre que el segon demostra la capacitat d’aplicar un càstig. Pel que fa al tercer, es tracta d’una representació de la imparcialitat: la justícia és cega perquè emet el seu veredicte sense mirades preconcebudes, ja siguin d’estima o d’odi, vers el demandat. Segur que una deessa antiga pot complir amb aquest ideal, però en el món terrenal la justícia la imparteixen els homes i les dones, sempre imperfectes i sotmesos a tota mena de biaixos i prejudicis.

Pretendre que la justícia té els ulls embenats és, si fa no fa, com creure en els contes de fades. La propaganda oficial, en canvi, malda per fer-nos ho empassar. El passat febrer el Consell General del Poder Judicial feia pública una enquesta encarregada pel mateix organisme de la qual se n’extreia la conclusió que “la Justícia constitueix la darrera garantia de la defensa de la democràcia i de les llibertats dels ciutadans” i que el poder judicial “és el millor valorat dels tres poders de l’Estat”. Com a resum, explicaven que els espanyols estan “satisfets amb el tracte correcte i imparcial rebut de la Justícia”.

Quan es tracta d’elaborar una enquesta, normalment es tenen en compte els diversos perfils dels entrevistats. És possible que depenent de la zona geogràfica, de l’edat o del gènere aquests ens puguin donar respostes diferents. El mateix sol passar quan es tracta d’aplicar la justícia. La composició dels jurats populars als Estats Units acostuma a ser motiu de debat. Per exemple, l’any 2016 el Suprem dels Estats Units va revisar el cas de Timothy Foster, un afroamericà condemnat a mort, en considerar que havia patit discriminació racial quan els fiscals que van fer la instrucció van decidir expressament conformar un jurat només amb ciutadans blancs. La idea dels fiscals era que el biaix racista -inconscient, ja que els membres del jurat no eren pas racistes militants- ajudés a decantar la balança cap a una condemna el màxim de contundent possible.

Recentment, hem vist com a Espanya els jutges tornen a intervenir en l’actualitat política. El Consell General del Poder Judicial s’ha pronunciat obertament contra la llei d’amnistia i contra el pacte d’investidura que ha tingut el suport dels partits independentistes catalans. El pronunciament, a través d’un comunicat, diu que “una llei d’amnistia com l’anunciada [...] només pot tenir per objecte deixar sense efecte les decisions adoptades pels Tribunals en relació amb els [...] fets del pretès conflicte català” i això, sembla ser, no els agrada.

També hem pogut veure com el debat d’investidura s’entremesclava amb unes estrafolàries acusacions de terrorisme contra Carles Puigdemont i Marta Rovira des de l’Audiència Nacional. El jutge Manuel García-Castellón ha demanat a Suïssa que “localitzin” -com si no sabessin on és- la secretària general d’ERC, mentre el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha fixat la data de judici contra Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i Natàlia Garriga. Qui es pot creure, amb aquesta calculada precisió temporal, que això sigui fruit de la casualitat?

La magistrada madrilenya María del Pilar García Ruiz escrivia molt encertadament que “hauria d’admetre’s sense objeccions que, com qualsevol altra persona i en ser part de la societat en la que viu, un jutge o una jutgessa poden estar afectats per determinats estereotips de gènere que poguessin arribar a influir [...] en les decisions que han de pronunciar donant lloc a una resolució viciada per un biaix de gènere”. Si existeix un biaix de gènere, què ens pot fer pensar que no existeix un biaix de classe o de nacionalitat?

Les dades són contundents: el 2021 dels 188 nous jutges que van rebre el seu destí, només onze eren catalans, quan el Principat tenia vuitanta places vacants. Encara més: els jutges en pràctiques catalans eren tot just el 7,75% del total, mentre que la població catalana és més del 16% de la de l’Estat. Alhora, només un 10% dels jutges espanyols estan afiliats a l’única associació progressista de jutges, una inclinació que podem explicar per l’alt cost econòmic i de temps necessari per poder passar les oposicions, pràcticament inassolible per a qualsevol família que no estigui en una posició econòmica privilegiada.

La bena dels ulls de la justícia espanyola ja fa molt temps que ha caigut -si és que mai l’ha tingut- i no podem esperar que sigui imparcial quan es tracta de l’independentisme català, ni quan es tracta de conformar un govern espanyol que no és el que més els agradaria.

QOSHE - La Justícia que no és cega - Andreu Pujol
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

La Justícia que no és cega

4 10
30.11.2023

La iconografia de Iustitia, divinitat romana que personifica la justícia, ens l’acostuma a presentar amb una balança, una espasa i els ulls embenats. El primer atribut simbolitza la mesura, mentre que el segon demostra la capacitat d’aplicar un càstig. Pel que fa al tercer, es tracta d’una representació de la imparcialitat: la justícia és cega perquè emet el seu veredicte sense mirades preconcebudes, ja siguin d’estima o d’odi, vers el demandat. Segur que una deessa antiga pot complir amb aquest ideal, però en el món terrenal la justícia la imparteixen els homes i les dones, sempre imperfectes i sotmesos a tota mena de biaixos i prejudicis.

Pretendre que la justícia té els ulls embenats és, si fa no fa, com creure en els contes de fades. La propaganda oficial, en canvi, malda per fer-nos ho empassar. El passat febrer el Consell General del Poder Judicial feia pública una enquesta encarregada pel mateix organisme de la qual se n’extreia la conclusió que “la Justícia constitueix la darrera garantia de la defensa de la democràcia i de les llibertats dels ciutadans” i que el poder judicial “és el millor valorat dels tres poders de l’Estat”. Com a resum,........

© El Temps


Get it on Google Play