Amb aquest títol de comèdia teatral shakespeariana definiríem amb precisió l’actualitat política catalana de la setmana anterior. El passat 2 de novembre el president d’ERC, Oriol Junqueras, i el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, signaven un acord per a la investidura de Pedro Sánchez. El document, de 13 pàgines, parla del reconeixement d’un conflicte polític a Catalunya i de la necessitat de desjudicialitzar-lo, reivindica la presència de la llengua catalana a totes les institucions i impulsa l’aprovació d’una llei d’amnistia, el manteniment de la taula de diàleg i el traspàs de Rodalies i d’immobles de propietat estatal, així com diverses millores de caire econòmic.
Aquell mateix dia l’acord esdevenia completament insuficient segons els representants de Junts i els seus altaveus mediàtics. Anàlisis pretesament imparcials d’opinadors suposadament independents aprofundien en les febleses del document parant esment en tota mena de detalls, mentre es posava èmfasi en la manca de fiabilitat del govern espanyol. Set dies després, Junts signava pel seu cantó un pacte amb el PSOE, de tot just quatre pàgines, molt menys exhaustiu que l’anterior, en el qual s’hi rubricaven els punts pactats prèviament per ERC: reconeixement del conflicte, taula de diàleg i llei d’amnistia. De sobte, això representava “un canvi molt important per a la política catalana” i “un canvi de narrativa” –paraules literals d’un director de diari– perquè “el PSOE accepta per primera vegada que hi ha un conflicte nacional”. La manipulació és especialment flagrant, no sols pel fet que el PSOE ja ho havia posat per escrit en el seu acord amb ERC del 2019, sinó perquè ho havia tornat a fer just una setmana abans, en el nou pacte d’investidura amb els republicans que el mateix periodista havia qualificat de “trampa”.
Aquest és només un exemple, però també podríem tractar el cas d’una altra periodista a la qual mai no manca sobreexposició televisiva ni pàgines impreses, que el dia 2 de novembre feia servir el terme “indignació” i qualificava l’acord signat per ERC “d’aixecament de camisa”, mentre que el dia 9 elogiava l’altre pacte considerant-lo un “acord insòlit” que “canvia el paradigma de la relació del conflicte català amb l’Estat espanyol”. Ja podem anar rient-nos de les burdes campanyes propagandístiques dels mitjans de Madrid, tan habituals i vergonyoses.
Per més revestiments argumentals que s’hi doni, el principal defecte del primer acord és qui el signava. Aquesta era també la principal virtut del segon. Així, doncs, el contingut dels textos poc hi tenia veure. Mentre des de Junts es necessitava escenificar que s’era menys venut que ERC perquè s’estava uns quants dies més fent veure que es tensava la corda, un bon grapat de ciutadans que es van creure, d’acord amb les paraules dels seus polítics i periodistes de referència, que Puigdemont sí que posaria el punts sobre les is als socialistes, acabaven decebuts i amb la mateixa cara que el 10 d’octubre de 2017 al Passeig de Lluís Companys.
Tota aquesta pantomima no ha estat del tot innòcua i deixa dues conseqüències preocupants. La primera: és cert que en el text de Junts hi ha una diferència essencial respecte al d’ERC, que és la inclusió del terme “lawfare” quan es parla de la llei d’amnistia. Aquesta paraula anglesa és la que solen utilitzar per referir-se al cas particular de la presidenta del partit, Laura Borràs, que gira al voltant d’una irregularitat que no té res a veure amb la lluita per l’exercici del dret d’autodeterminació. Mesclar els condemnats i perseguits pels fets de l’1-O amb els investigats per martingales dubtoses només fa que devaluar i embrutir la imatge dels primers.
En segon lloc, hi ha un grup de partidaris de l’independentisme que s’ha anat aferrant a cada un dels simulacres de Junts per intentar assenyalar ERC com a dèbil. Algunes d’aquestes persones, que havien dipositat la confiança en les expectatives generades per Junts i el president Puigdemont, comencen a expressar obertament el seu desencís. No comprenen que aquells que deien que farien una cosa molt diferent i molt més contundent que el que fan els republicans, acabin fent exactament el mateix que criticaven amb fúria. La pregunta és a quin grupuscle estrambòtic poden anar a parar els seus vots. La resposta pot acabar essent molt nociva pel conjunt de l’independentisme.
Molt soroll per no res
2
1
16.11.2023
Amb aquest títol de comèdia teatral shakespeariana definiríem amb precisió l’actualitat política catalana de la setmana anterior. El passat 2 de novembre el president d’ERC, Oriol Junqueras, i el ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, signaven un acord per a la investidura de Pedro Sánchez. El document, de 13 pàgines, parla del reconeixement d’un conflicte polític a Catalunya i de la necessitat de desjudicialitzar-lo, reivindica la presència de la llengua catalana a totes les institucions i impulsa l’aprovació d’una llei d’amnistia, el manteniment de la taula de diàleg i el traspàs de Rodalies i d’immobles de propietat estatal, així com diverses millores de caire econòmic.
Aquell mateix dia l’acord esdevenia completament insuficient segons els representants de Junts i els seus altaveus mediàtics. Anàlisis pretesament imparcials d’opinadors suposadament independents aprofundien en les febleses del document parant esment en tota mena de detalls, mentre es posava èmfasi en la manca de fiabilitat del govern espanyol. Set dies després,........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
