Recerca ràpida a Google: “Pedro Sánchez ERC investidura”. L’ordinador vomita milers de fotografies del president espanyol amb Pere Aragonès, Gabriel Rufián... I una instantània de Junqueras i el ministre de Presidència, Félix Bolaños, encaixant les mans després de parlar sobre la Llei d’amnistia, el traspàs de Rodalies o el deute autonòmic. Agradarà més o menys, serà l’avantsala d’una nova mentida del Govern espanyol, la signatura d’una renúncia o la continuació d’un camí cap a la independència. Qui sap? Però és real.
Segona recerca: “Pedro Sánchez Junts investidura”. La portaveu dels independentistes, Míriam Nogueras, camina ferma cap al president espanyol. Carles Puigdemont no hi és, però s’hi intueix. És una altra renúncia o una via més pragmàtica? Fartera de Waterloo o jugada mestra? Chi lo sa? Forse tornerà. O, clar i català, el temps dirà... Però la imatge hi és.
Hom continua capbussant-se a la xarxa i bescanvia ERC i Junts per altres forces polítiques. Sánchez, amb cara de circumstàncies, camatort sobre un sofarot que li ve petit, escolta Aitor Esteban, portaveu del PNB, o allarga la mà a Néstor Rego (BNG), que tapa involuntàriament la bandera d’Espanya en la foto. El president espanyol apareix també, un xic rígid, tot saludant Mertxe Aizpurua (EH Bildu); Sánchez, però, respira alleugerit: evita, de moment, una instantània incòmoda junt amb Arnaldo Otegi, que no hi és, però, com Puigdemont, plana en l’ambient. Se’l veu més somrient, en canvi, quan es fotografia amb Cristina Valido, que posa nom al valuós escó de Coalició Canària.
Al carrer, Espanya brama. O, si més no, l’Espanya ultradretana a qui els governs espanyols, de la transició ençà, han regalat el relat: emblanquinament del franquisme, conversió miraculosa del “feixisme” en “constitucionalisme”, l’a por ellos, el 155 amb el PSOE de la mà de PP i Vox, silenci davant les ràtzies contra l’antifeixisme, tolerància amb el franquisme sociològic, espanyolisme banal... Tot ha esclatat ara als carrers: Espanya brama, sí, i aquell a por ellos és ara a por todos. A per tots els qui no combreguen amb l’una, grande y libre.
I mentrestant, entre fotos de les negociacions polítiques i els lladrucs irracionals del trumpisme espanyol, un silenci. Eixordador, enrojolant i fantasmagòric. No menys dolorós pel fet de ser massa previsible. Silenci i invisibilitat de Compromís i, en conseqüència, de les reivindicacions valencianes.
La dilució de Compromís en la candidatura de Sumar, l’enèsim experiment de l’esquerra espanyola de matriu madrilenya, ha esdevingut la desaparició del valencianisme polític tot just en el pitjor moment. Google no vomita cap foto d’Àgueda Micó signant un acord amb Pedro Sánchez, perquè Micó, gràcies al pacte amb Sumar, no és realment la portaveu de Compromís, sinó una diputada de segona fila de la quarta força parlamentària. El País Valencià no en traurà res, més enllà del quitament d’una part del deute autonòmic —arran del pacte, per cert, amb l’independentisme català i no pas amb Sumar—, que el president valencià, Carlos Mazón, com a bon majordom de l’amo madrileny, s’encarregarà de malbaratar.
Perquè el valencianisme líquid és només això: aigua en cistella, creure’s la promesa de la reforma del finançament autonòmic i mirar impotents les fotos i els acords que altres signen, mentre el País Valencià s’ofega dins d’Espanya.
Espanya brama, Compromís emmudeix
1
0
29.11.2023
Recerca ràpida a Google: “Pedro Sánchez ERC investidura”. L’ordinador vomita milers de fotografies del president espanyol amb Pere Aragonès, Gabriel Rufián... I una instantània de Junqueras i el ministre de Presidència, Félix Bolaños, encaixant les mans després de parlar sobre la Llei d’amnistia, el traspàs de Rodalies o el deute autonòmic. Agradarà més o menys, serà l’avantsala d’una nova mentida del Govern espanyol, la signatura d’una renúncia o la continuació d’un camí cap a la independència. Qui sap? Però és real.
Segona recerca: “Pedro Sánchez Junts investidura”. La portaveu dels independentistes, Míriam Nogueras, camina ferma cap al president espanyol. Carles Puigdemont no hi és, però s’hi intueix. És una altra renúncia o una via més pragmàtica? Fartera de Waterloo o jugada mestra? Chi lo sa? Forse tornerà. O,........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
