Amb declaracions com les que va fer la setmana passada la presidenta de la Comunitat de Madrid i líder de facto del Partit Popular, Isabel Díaz Ayuso, no és estrany que jutges com Manuel García-Castellón actuen de la manera més descarada possible sense enrogir-se.
El jutge de l’Audiència espanyola emet acusacions i escriu procediments sense cap mena de por a ser fiscalitzat. No s’explica, sinó, que haja admès amb total naturalitat que va començar a investigar el president a l’exili, Carles Puigdemont, no quan es van produir els fets d’octubre del 2017 –fets pels quals, cal recordar-ho, cap país europeu ha estat disposat a extradir-lo–, sinó quan van començar les negociacions entre el PSOE i Junts i Esquerra Republicana per a investir Pedro Sánchez.
Aquelles negociacions, com se sabia, incloïen l’aprovació d’una amnistia com a contrapartida per a garantir la continuïtat del líder del PSOE a la Moncloa. I una vegada l’amnistia ha iniciat el seu recorregut legal per a ser aprovada definitivament, Manuel García-Castellón no ha deixat de fer moviments per a impedir que aquesta mesura permeta el president a l’exili tornar a Catalunya després de quasi set anys –durant els quals, tornem-ho a recordar, la justícia de cap país europeu l’ha considerat culpable dels fets imputats per la justícia espanyola.
No cal ser llicenciat en Dret, ni tan sols ser estudiant d’aquesta disciplina, per a saber que els jutges no han d’actuar amb cap altra finalitat que la d’impartir justícia, i que això els limita a investigar i a prendre decisions en funció dels arguments exposats per les parts. Garcia-Castellón, en canvi, ha preferit desmarcar-se d’aquest principi –tan elemental en un sistema garantista– i operar amb un únic objectiu, que és impedir que el president Puigdemont i que la secretària general d’Esquerra Republicana, Marta Rovira, siguen amnistiats. És així com s’entén que el jutge de l’Audiència espanyola els investigue per terrorisme, quan tothom sap que aquest delicte mai no l’han comès. Ho sap fins i tot el jutge que els persegueix, que no els ha investigat per aquest delicte fins que ho ha fet per a evitar que puguen tornar a Catalunya en llibertat.
És tan evident que el comportament del jutge citat no entra dins dels paràmetres de la normalitat que si García-Castellón actua d’aquesta manera és perquè se sent i se sap protegit. I ho està, senzillament, perquè entre el nacionalisme espanyol hi ha la convicció que “Espanya” ho justifica tot. Isabel Díaz Ayuso va ser molt clara en aquest sentit quan, en una entrevista dijous a Catalunya Ràdio, preguntada per l’operació Catalunya, va respondre que “totes les eines per a protegir l’Estat em semblen bé”.
És un missatge clar, sincer, que obre la porta a qualsevol mena d’actuació amb aquesta finalitat. Ayuso, i com ella moltes altres persones, partits i institucions que s’hi senten identificats, justifica que García-Castellón actue seguint criteris polítics i no judicials. La presidenta madrilenya justifica, també, l’espionatge al marge de la llei contra polítics independentistes i justifica la publicació d’informacions falses sobre dissidents polítics amb la voluntat de perjudicar-los. I fins i tot justifica persecucions tan inversemblants com ara la que el CNI volia establir sobre l’actual president Pere Aragonès, assenyalat de manera bastant poc creïble com a dirigent dels CDR quan era vicepresident de la Generalitat.
Ayuso, amb aquesta frase, podria justificar fins i tot les morts els GAL. O almenys això cal concloure si, al remat, totes les eines per a protegir l’Estat li semblen bé.
“Espanya” ho justifica tot
4
3
29.01.2024
Amb declaracions com les que va fer la setmana passada la presidenta de la Comunitat de Madrid i líder de facto del Partit Popular, Isabel Díaz Ayuso, no és estrany que jutges com Manuel García-Castellón actuen de la manera més descarada possible sense enrogir-se.
El jutge de l’Audiència espanyola emet acusacions i escriu procediments sense cap mena de por a ser fiscalitzat. No s’explica, sinó, que haja admès amb total naturalitat que va començar a investigar el president a l’exili, Carles Puigdemont, no quan es van produir els fets d’octubre del 2017 –fets pels quals, cal recordar-ho, cap país europeu ha estat disposat a extradir-lo–, sinó quan van començar les negociacions entre el PSOE i Junts i Esquerra Republicana per a investir Pedro Sánchez.
Aquelles negociacions, com se sabia, incloïen l’aprovació d’una amnistia com a contrapartida per a garantir la........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
