A l’hora de tancar aquesta edició del setmanari EL TEMPS els serveis de rescat han confirmat quatre morts per l’incendi de dos edificis al barri de Campanar, a la ciutat de València. El drama, però, no acaba ací, perquè els bombers estan intentant trobar 14 persones desaparegudes que, desgraciadament, preveuen que no hauran sigut capaces de sobreviure davant la tragèdia viscuda.

Tot va començar dijous cap a les 17.15, quan l’incendi d’un dels pisos d’aquests edificis es va multiplicar amb el vent. Més tard, en canvi, es confirmaria que les conseqüències de la ràpida propagació del foc –que es va produir en escassos vint minuts– es devia al material amb què s’havien fet les façanes de les dues torres que van cremar. El poliuretà, un material inflamable, era el responsable de la tragèdia.

El poliuretà, que absorbeix el calor amb facilitat, és un material que ja no s’incorpora a les façanes després que el Codi Tècnic d’Edificació intruduira modificacions per a evitar tragèdies com aquesta, després d’un incendi similar a Londres l’any 2017. 138 vivendes han cremat per dins i per fora. Hi vivien unes 400 persones. 150 van haver de ser evacuades, algunes d’elles mitjançant rescats heroics per part dels bombers. D’altres no van tindre aquesta “sort”, perquè de fet sort no n’ha tingut ningú: els afectats han perdut la casa i les pertinences.

Esbrinada la causa de la propagació tan immediata de l’incendi, es pot concloure que el boom immobiliari d’inicis d’aquest segle s’ha cobrat noves víctimes. Ja n’hi va haver, abans, amb la crisi econòmica descomunal que es va desencadenar el 2008. En aquell moment, les residències es multiplicaven amb la creació de pisos fets a correcuita i no sempre, com s’ha comprovat, de la manera més segura possible.

La promotora que va vendre aquells pisos era Fbex, que en un anunci de promoció de venda –que s’ha recuperat davant aquest episodi tràgic– parlava de la ubicació adequada del lloc, del seu entorn comercial i d’oci i de la “façana revestida amb un innovador material d’alumini”, garantint així “la màxima qualitat en els materials de construcció amb unes instal·lacions modernes” que comptaven amb l’aplicació de “controls rigorosos durant tot el procés d’equipament”. L’empresa promotora va acabar acumulant un deute inassumible.

Les tragèdies, normalment, no tenen responsables directes i es deuen a un conjunt de factors entre els quals hi ha sempre la mala sort. Però aquesta tragèdia, desgraciadament, remet a una època en què els diners eren més importants que la sostenibilitat i en què el benestar era interpretat com un sinònim d’acumular com més riquesa millor. L’evolució urbanística del barri de Campanar es va convertir en el reflex d’aquella societat que va topar amb la crisi de 2008 i que es va veure obligada a mirar-se davant el mirall.

Cal recordar, en aquest sentit, que Campanar va ser un barri obrer, amb horta al seu voltant que es va anar degradant fins que els veïns de tota la vida es van veure obligats a marxar. En aquell moment l’Ajuntament de València el va convertir en el que és ara: una zona residencial que va beneficiar el sector immobiliari, condicionat per una ambició desmesurada de riquesa que més tard empobriria la major part de la societat. La tragèdia de Campanar també és metafòrica, i es converteix en una trista lliçó que caldria no oblidar.