Divendres de la setmana passada es va anunciar la “crida inicial” d’un nou Congrés de Cultura Catalana, que es preveu celebrar durant els anys 2024 i 2025.
L’esdeveniment, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, vol seguir el fil conductor que connecta el moment en què es va desenvolupar el primer Congrés, entre 1975 i 1977, amb l’actual. Per descomptat que els contextos són ben diferents, però hi ha elements que admeten diverses relacions.
En primer lloc, el Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta va generar un enorme impacte arreu dels Països Catalans i va permetre el disseny d’estructures i de consensos, tal com afirmen els mateixos organitzadors del congrés futur, de cara a com s’havia de potenciar el coneixement de la llengua catalana després de dècades –i de segles– d’adversitat. Aquell congrés va ser un revulsiu que va servir per a vertebrar en diferents àmbits –cultura, medi ambient, activisme, etc.– una nació tan intencionadament desconnectada com la dels Països Catalans, posteriorment frustrada pels entrebancs d’unes autonomies que van fer que Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears es tancaren en si mateixes i que les institucions d’aquests tres territoris no desenvoluparen una dinàmica de treball comú, conjunt i coordinat.
Abans del fet autonòmic, el Congrés es va celebrar en un clima de gran optimisme i de clara voluntat de transformació social, tal com explicava en una entrevista a aquest setmanari l’historiador Agustí Alcoberro, president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Però en canvi, afegia el mateix Alcoberro, “quan es va tancar el Congrés de Cultura Catalana estàvem en un moment en el qual es viuria una mena de reforma dins del mateix sistema, i no la ruptura democràtica que volíem”. Aquell desig, incentivat en els joves que havien viscut les revoltes universitàries del Maig de 1968, coincidia també amb un teixit social que emergia a les acaballes del franquisme en forma de centres catòlics, d’associacions de veïns, d’excursionistes o de sindicats. L’èxit del Congrés de Cultura Catalana no s’explica sense aquesta confluència que va donar lloc a entitats o projectes que han tingut continuïtat, com ara l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, o que en reforçava d’altres constituïts abans i que encara estan ben vius, com la Universitat Catalana d’Estiu.
Quin paper pot jugar, ara mateix, un nou Congrés de Cultura Catalana? Han passat cinquanta anys d’aquell esdeveniment que, com diuen els organitzadors del nou Congrés, va ser “un espai obert de trobada on recuperar l’autoestima col·lectiva i on es van generar noves il·lusions, horitzons, espais i lideratges”. Aquesta premissa, no cal dir-ho, encaixa perfectament amb el moment actual.
L’arribada de la dreta i la ultradreta al govern valencià i al de l’Aragó –on hi ha la Franja– i a la governabilitat de les Illes Balears, sumada a la institucionalització de la ultradreta francesa a Perpinyà i a la desorientació que viu el catalanisme després dels fets d’octubre del 2017, requereixen de nous estímuls per a trobar un nou camí conjunt. Aquest camí ha d’estar basat en la defensa i en l’enfortiment cultural, en la promoció lingüística, en la incorporació de nous actors i en una autoestima capaç de generar noves dinàmiques guanyadores, que vagen més enllà de la resistència que tant ha caracteritzat el país al llarg de la seua història.
Si el Congrés de Cultura Catalana va ser capaç de mobilitzar una gran part de la societat ara fa cinquanta anys a còpia d’il·lusió i esperança, no cal dir que en el moment actual hi ha encara més elements que poden fer possible un revulsiu com aquell. En la situació actual, recuperar l’autoestima i dibuixar nous horitzons és fonamental, i és en aquest sentit que el Congrés de Cultura Catalana es pot convertir en la nova partitura d’un país necessitat d’iniciatives com aquesta.
Cap a un nou Congrés de Cultura Catalana
4
27
27.11.2023
Divendres de la setmana passada es va anunciar la “crida inicial” d’un nou Congrés de Cultura Catalana, que es preveu celebrar durant els anys 2024 i 2025.
L’esdeveniment, convocat per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, vol seguir el fil conductor que connecta el moment en què es va desenvolupar el primer Congrés, entre 1975 i 1977, amb l’actual. Per descomptat que els contextos són ben diferents, però hi ha elements que admeten diverses relacions.
En primer lloc, el Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta va generar un enorme impacte arreu dels Països Catalans i va permetre el disseny d’estructures i de consensos, tal com afirmen els mateixos organitzadors del congrés futur, de cara a com s’havia de potenciar el coneixement de la llengua catalana després de dècades –i de segles– d’adversitat. Aquell congrés va ser un revulsiu que va servir per a vertebrar en diferents àmbits –cultura, medi ambient, activisme, etc.– una nació tan........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
