La situació d’emergència lingüística que es viu als territoris de parla catalana ha descol·locat molts dels qui durant les últimes dècades se sentien còmodes i segurs amb els mecanismes legals per a defensar la llengua. La regressió al País Valencià i a les Illes Balears podia ser més previsible tenint en compte els factors demogràfics, socials i polítics, però a Catalunya es donava per fet que amb el model de l’escola i amb els diferents governs que hi ha hagut a la Generalitat –els quals, en la seua totalitat, han treballat per preservar i potenciar la llengua– la situació podia ser més favorable.
Malauradament, la realitat és una altra. S’ha demostrat que els efectes de la globalització, amb altres elements diversos també han fet retrocedir l’ús de la llengua al Principat, un fet que ha obligat l’administració a reaccionar. Més enllà de Catalunya, el País Valencià i les Illes, els tres territoris més poblats del domini lingüístic i, per tant els més esmentats habitualment, hi ha altres zones en què el català també ha de fer la seua lluita particular per defensar-se davant la situació actual. Un d’aquests és Andorra, l’únic estat amb el català com a llengua oficial, que ha hagut de posar remei per a revertir la davallada de l’ús de la llengua del coprincipat.
A Andorra ja es va fer pública, a través del Govern de Xavier Espot, la mesura d’exigir un mínim de català per a poder viure en aquest territori de vora 80.000 habitants. Andorra és un Estat i, com a tal, disposa de les eines necessàries per a poder encarar aquesta mena de reptes. En canvi, cal no oblidar que Andorra té una fisonomia pròpia que converteix aquest país en un indret de rebuda de persones de diferents parts del món i que, alhora, es troba envoltat per dos dels estats amb més pes a Europa, l’espanyol i el francès, que inevitablement exerceixen la seua influència, un fet que també es fa notar en la parla. De fet, és difícil trobar francesos o espanyols no catalans que aprenguen la llengua d’Andorra per a moure’s arreu del país i per a interactuar amb els andorrans, tal com tendeix a ocórrer amb qualsevol estranger que hi vulga residir de manera temporal o definitiva.
Davant aquesta evidència, que es tradueix en el greuge que molts andorrans se senten estrangers a casa pel fet que els seus interlocutors no entenen ni en molts casos tampoc no volen parlar el català, el Govern d’Andorra ha hagut de respondre per a protegir la llengua del país i els drets lingüístics dels andorrans. Aquest fet ha molestat Marine Le Pen, diputada francesa i fins fa poc presidenta de l’Agrupació Nacional, anteriorment conegut com a Front Nacional, el partit ultradretà que va dirigir també el seu pare, Jean Marie Le Pen.
Le Pen, fidel a les polítiques ultradretanes que sempre ha defensat, també és fidel, per tant, al supremacisme lingüístic, i per això ha criticat la defensa que el Govern d’Andorra farà de la seua llengua a través de la nova llei. Segons ella, el fet de defensar el catalàperjudicarà els ciutadans francesos que vulguen obtenir el permís de residència o desenvolupar negocis.
Com es veu, les amenaces contra el català existeixen a tot arreu, i a tot arreu són les mateixes: una globalització imparable que atempta contra les llengües minoritzades, una tendència demogràfica que tampoc no l’afavoreix, una manca de consciència que deriva en molts casos en el fet de prescindir de la llengua pròpia o directament en l’autoodi i uns polítics i uns mitjans de comunicació, d’ultradreta i també d’altres sectors ideològics, que assenyalen amb el dit aquells que volen preservar la llengua pròpia, especialment si és la catalana. Andorra, en aquest sentit, és un exemple que cal aplaudir, defensar i, en la mesura del que siga possible, emular des de la resta del domini lingüístic.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
