Si tot va com ha d’anar aquest dijous el Congrés espanyol aprovarà per majoria absoluta la Llei d’amnistia que no es va poder aprovar a finals de gener, després del desacord entre el PSOE i Junts. Ara, amb les últimes modificacions de la llei, la cambra baixa podrà aprovar l’amnistia gràcies al suport plural de la majoria absoluta integrada pels partits de l’esquerra espanyola i també per les formacions nacionalistes i independentistes basques, catalanes i gallegues.
Tal com explica el catedràtic de Dret Constitucional en aquest número d’EL TEMPS, Javier Pérez Royo, ara la dreta i la cúpula judicial espanyola intentaran que la llei s’ature al Senat tot el temps possible. De moment ja han allargat el termini de tramitació a dos mesos, però el cert és que tot fa pensar que l’amnistia està quasi a punt. Sobretot perquè després d’aquests dos mesos la Llei, que serà rebutjada al Senat per la majoria que hi ostenta el PP, tornarà al Congrés per ser aprovada definitivament.
Les parts que han fet possible aquesta llei s’han de felicitar. En primer lloc perquè tot i les discrepàncies internes, també en aquest afer, Esquerra Republicana i Junts han admès que la Llei d’amnistia ha sigut culminada amb acord entre les parts, malgrat les discussions prèvies que van derivar en el rebuig inicial de Junts a finals de gener.
Aquesta llei servirà per a contradir i deixar sense efecte l’acció judicial espanyola durant els anys del procés català, una acció vergonyant i indigna de qualsevol país que es pretén democràtic i que ha sigut constantment desautoritzada des d’Europa. Tant és així que la Comissió de Venècia ha tornat a desautoritzar novament la dreta espanyola i la cúpula judicial donant per bona una llei d’aquestes característiques.
Però per damunt de tot, aquesta llei serveix també per a desmentir aquells que des del minut zero van donar l’amnistia per impossible, arribant a proclamar la seua inconstitucionalitat. Entre aquests també hi havia l’actual president espanyol, Pedro Sánchez, que s’ha hagut de veure amb una majoria ajustada que depèn de l’independentisme català per a admetre que l’amnistia, efectivament, no només és constitucional, sinó que és un pas fonamental per a resoldre el conflicte polític que aquests anys s’ha anat accentuant entre Catalunya i Espanya.
Aquest reconeixement és una manera d’assumir que els jutges no van actuar com tocava. Tampoc ho fan actualment, atès que per aturar l’amnistia han arribat a investigar per terrorisme persones com el president a l’exili, Carles Puigdemont, o el secretari quart de la Mesa del Parlament de Catalunya, Ruben Wagensberg, amb arguments totalment desorbitats i aliens a la realitat.
L’amnistia és, també, una manera de demostrar que en política tot és possible i que l’immobilisme es pot trencar a còpia de treball, d’insistència i d’arguments. Aquesta mesura era totalment impensable ara fa un any, i prompte serà possible per a beneficiar centenars de persones que han sigut injustament encausades per una justícia que, tal com ha reiterat de diferents maneres Europa i fins i tot institucions internacionals com ara Nacions Unides, no ha complert el seu paper.
Per tot això, i sobretot per la llibertat amb què comptaran les persones que ho mereixen, l’amnistia és un triomf de la política catalana i, perquè no dir-ho, també dels polítics que pertanyen a partits d’àmbit estatal que l’han defensat des del primer moment malgrat l’estigmatització i la contradicció que generava apostar per mesures com aquesta en un context tan tens com el de la política espanyola. Entre tots han fet canviar de posició el PSOE, i aquest fet no és, ni de bon tros, menor.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
