El magistrat Manuel Marchena, president de la Sala Segona Penal del Tribunal Suprem, torna a irrompre en l’escena política espanyola amb l’obertura d’una causa penal contra el president a l’exili, Carles Puigdemont, i contra el secretari quart de la Mesa del Parlament, Rubén Wagensberg, ni més ni menys que amb una investigació per terrorisme.
Aquesta notícia, i és dur de dir, no era en cap cas inesperada per dues qüestions. En primer lloc perquè l’entestament de l’alt tribunal espanyol a investigar per terrorisme el president Puigdemont i altres implicats no s’havia amagat mai. Els mateixos que consideraven que l’1 d’octubre del 2017 el fet de votar en un referèndum va ser un acte de rebel·lió equiparable al que va protagonitzar Antonio Tejero el 23 de febrer del 1981 al Congrés dels Diputats ara diuen que cal investigar les protestes del Tsunami Democràtic com a possible delicte de terrorisme. I ho diuen, sense despentinar-se, incorporant Puigdemont i d’altres a la causa a través d’una interlocutòria en què parla de l’ús “d’instruments perillosos i artefactes de similar potència destructiva als explosius”.
Segons els magistrats, Puigdemont va participar en els fets perquè “va estar informat des de l’inici de la constitució del grup organitzat”, i li atorguen un “lideratge absolut” i una “autoria intel·lectual” sobre el Tsunami. A Wagensberg li acusen de qüestions similars i el vinculen amb un pseudònim, darrere de qui hi havia el redactor dels comunicats del Tsunami, tot i que sense demostrar res.
En segon lloc, aquesta notícia no és inesperada perquè l’alta judicatura espanyola ha protagonitzat situacions i acusacions plenament vergonyants contra el moviment independentista català i contra altres corrents polítics presents a l’Estat espanyol que són percebuts des de la justícia espanyola com elements de dissidència política. L’acusació de terrorisme només és un capítol més que faria riure si no fora per les conseqüències penals que persegueix. I perquè no només assenyala Puigdemont i Wagensberg, sinó també Josep Lluís Alay, Jaume Cabaní, Josep Campmajó, Nicola Flavio Giulio, Marta Molina, Jesús Rodríguez, Marta Rovira i Xavier Vendrell. És a dir: editors, empresaris, polítics, periodistes, historiadors o gent vinculada al món de la cultura. I, de retruc, qualsevol persona que estiguera implicada en les protestes contra la sentència del Tribunal Suprem a l’octubre del 2019. Perquè si tots els citats en són considerats responsables, com no ho van a ser cadascuna de les desenes de milers de persones que van acudir físicament a aquelles manifestacions?
La jugada del Suprem és ben clara. L’únic objectiu és impedir l’aprovació de la Llei d’Amnistia o, si no, aturar els efectes d’aquesta mesura que PSOE i Junts estan tornant a negociar després de la primera fallida. Una nova reaparició de Marchena per a condicionar una agenda que no li és pròpia, l’agenda política, tal com ja ha fet en ocasions anteriors i tal com també van fer companys seus de judicatura. Recordem, per exemple, que Pablo Llarena va empresonar Jordi Turull per a evitar que fora investit president de la Generalitat de Catalunya en segona volta. O molts altres casos que es podrien citar.
Amb aquesta situació cobren força les paraules de qui era senador del PP, Ignacio Cosidó, celebrant al 2018 que Marchena fora president de la Sala Penal del Suprem, l’única competent per a encausar persones aforades. “Controlarem la sala segona des de darrere”, va dir. Marchena manté aquest càrrec tan ben controlat pel PP, que mira d’aconseguir amb els jutges allò que no pot aconseguir democràticament. I ho fa a còpia, si cal, d’acusar per terrorisme persones que mai no han tingut la més mínima relació amb aquesta pràctica.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
