Dilluns passat ens va deixar el director de cinema, guionista i productor Ventura Pons. La seua trajectòria, meritòria i no sempre suficientment reconeguda, defineix aquesta personalitat fonamental per a un país en què sempre són necessaris els promotors culturals i les persones que ens projecten al món tal com som a través de l’art, en aquest cas a través del cinema, i de la cultura en general.
Nascut el 1945 a Barcelona, Ventura Pons va créixer en una ciutat derrotada després de la Guerra Civil. Ell mateix explicava en aquest setmanari, en una entrevista de fa set anys [vegeu número 1.735], que la seua infantesa va ser “dickensiana”, víctima de les tragèdies familiars que van acabar amb la vida d’un dels seus germans i amb l’absència de la mare. Traslladat a Londres el 1959, va ser a la capital britànica on Pons va descobrir “els colors” després d’haver viscut en una ciutat fosa al blanc i negre.
Aquest canvi va ser fonamental en la seua evolució. Ventura Pons es va impregnar d’una cultura totalment diferent de la que l’havia envoltat des del seu naixement i va aplicar tots els seus coneixements i totes les seues experiències a projectar, a través dels seus treballs, el seu país. Era la seua manera de fer cinema universal: triant la manera més propera possible. “Un cinema pot ser local, però si té veritat, esdevé universal”, declarava en l’entrevista citada.
Tot i dedicar-se al teatre en primer terme dirigint desenes d’obres, Pons es va fer reconegut amb el cinema. Va debutar amb Ocaña, retrat imminent, un documental que descrivia un dels personatges més populars de la Barcelona dels setanta i que oferia un plantejament diferent, que reflectia el canvi cultural que es vivia a la capital catalana en aquell temps.
Amb la seua productora, Els films de la Rambla, va continuar fent pel·lícules, moltes de les quals basades en altres autors del seu país. Un exemple era Puta misèria!, comèdia inspirada en el llibre homònim de l’editor valencià Rafael Arnal; o El perquè de tot plegat, basada en els relats de Quim Monzó. No van ser els únics autors en català que van veure les seues obres reflectides en films de Ventura Pons: els dramaturgs Joan Barbero, Lluïsa Cunillé i Josep Maria Benet i Jornet i els escriptors Lluís-Anton Baulenas, Jordi Puntí o Ferran Torrent, entre d’altres, van tindre la sort i el talent d’inspirar Ventura Pons per a fer diverses pel·lícules.
La iniciativa del cineasta anava més enllà i va inaugurar, també, els Cinemes Texas a Barcelona i a València per a emetre pel·lícules en versió original subtitulades al català. Aquest és un altre exemple com Ventura Pons va treballar pel seu país no només exportant la cultura, sinó també important-la perquè fora consumida en català, un idioma castigat per la globalització, que empenta les indústries culturals a marginar les llengües minoritzades.
De fet, Ventura Pons era exactament això. Va ser de les primeres persones a fer cinema en català i va ser tot un pioner a l’hora d’exportar-les i de situar-les en l’escena internacional, amb presència continuada en festivals. També va treballar per fer arribar la cultura internacional adaptada a la llengua del país. Ell va ser capaç, per tant, de cobrir un buit que fins aleshores ningú no havia cobert. Un exemple de coherència i de compromís que ha servit per a salvar el país i la seua cultura en circumstàncies adverses i que continua sent tant necessari o fins i tot més que abans.
Ventura Pons
9
2
15.01.2024
Dilluns passat ens va deixar el director de cinema, guionista i productor Ventura Pons. La seua trajectòria, meritòria i no sempre suficientment reconeguda, defineix aquesta personalitat fonamental per a un país en què sempre són necessaris els promotors culturals i les persones que ens projecten al món tal com som a través de l’art, en aquest cas a través del cinema, i de la cultura en general.
Nascut el 1945 a Barcelona, Ventura Pons va créixer en una ciutat derrotada després de la Guerra Civil. Ell mateix explicava en aquest setmanari, en una entrevista de fa set anys [vegeu número 1.735], que la seua infantesa va ser “dickensiana”, víctima de les tragèdies familiars que van acabar amb la vida d’un dels seus germans i amb l’absència de la mare. Traslladat a Londres el 1959, va ser a la capital britànica on Pons va descobrir “els colors” després d’haver........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Rami G Khouri
Mort Laitner
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
