La crisi que assetja el govern espanyol arran el cas Koldo i, de retruc, els problemes que amenacen el conjunt del PSOE, han sigut aprofitats per molts analistes que voldrien aquest partit sota el control de la vella guàrdia.

És així que, amb l’escàndol que ha acabat amb José Luis Ábalos al grup mixt, ara molts posen el crit en el cel i recorden que la corrupció no està bé, però aprofiten per a insistir en allò que de veritat els preocupa: els pactes amb Puigdemont i amb el “supremacisme” català en general –no tenen problema a comparar l’independentisme amb Vox–, que segons ells ja conduïen el PSOE cap a un punt de no retorn inevitable i condemnaven els espanyols a patir l’extinció de la socialdemocràcia. Com a analogia per als qui escriuen aquestes coses hi ha el PASOK de Grècia, els socialistes francesos o els demòcrates italians. Però fem-ne memòria.

Quan el PSOE més es va aproximar a l’agonia va ser quan Pedro Sánchez es va aproximar a Ciutadans i Podem amenaçava amb el sorpasso. I també la vella guàrdia del partit va voler imposar Susana Díaz marcant un perfil totalment desesquerranitzat, amb discursos ben reaccionaris que van acabar, per exemple, amb la derrota electoral d’Andalusia, on ara el PSOE no hi és ni se li espera després de dècades i dècades de domini absolut. Els qui volien apropar el PSOE a Albert Rivera, que sí que era supremacista, no només apostaven per un gir a la dreta del partit, sinó que el seu principal anhel era deixar fora de joc tota l’esquerra espanyola i apartar-la de qualsevol capacitat per a imposar reformes mentre la dreta –PP, Ciutadans, Brunete Mediática– marcava el relat i els límits d’allò que es podia i d’allò que no es podia fer.

Aquell PSOE no admetia, ni per convicció ni per necessitat –Sánchez ho ha acabat admetent per necessitat–, que l’Estat espanyol no es va comportar com un estat democràtic durant el conflicte català. I per mobilitzar el vot pregonava l’enfrontament amb el discurs dels “privilegis” dels territoris perifèrics, assenyalant la seua presumpta insolidaritat econòmica o la política lingüística despietada que consisteix en un model educatiu amb la llengua pròpia com a element central.

Aquell PSOE, en definitiva, era el PSOE que anhelava la dreta, era el PSOE que anhelava una vella guàrdia que no ha arribat a admetre que s’ha fet de dretes i que volia continuar dirigint el partit i era el PSOE, també, que anhelava l’aparell de l’Estat per a tindre’l sota el seu domini.

Justament va ser això, el fet de deixar de ser d’esquerres –o menys d’esquerres que mai–, el que va condemnar el PASOK, inoperant davant la crisi grega; el que va defenestrar el PSF, dirigit per l’inefable Manuel Valls protagonitzant croades policials contra gitanos que li van valdre una condemna del TEDH; o el que va acabar amb la credibilitat del Partit Democràtic italià, dirigit per tecnòcrates sense resposta a la crisi financera i a l’emergència social. Aquests partits socialdemòcrates van deixar de ser d’esquerres, o van deixar de ser percebuts com a partits d’esquerres, i la dreta els ha continuat guanyant la partida fins avui. És evident que la dreta espanyola volia emular la jugada.

El que ha està condemnant Pedro Sánchez, cas Koldo a banda, no ha sigut ser més d’esquerres –o projectar un discurs més d’esquerres– que dels seus contrincants de partit, sinó haver actuat per conveniència i no per convicció. Beneir l’amnistia després d’haver-la rebutjat emparant-se en criteris constitucionals, pactar amb Pablo Iglesias després d’haver dit que amb ell al govern espanyol no dormiria, etc., són mals ciments per a construir una proposta amb futur que, amb un cas de corrupció pel mig, es desmunten amb facilitat. Alhora, tothom sap que sense l’amenaça de Vox l’esquerra no s’hauria mobilitzat electoralment i que Sánchez, difícilment, hauria continuat presidint el Govern espanyol.

Però el fet de fer polítiques d’esquerres, o com a mínim el fet de transmetre-les –ja se sap que moltes vegades, i encara més en política, els resultats no emanen tant de la realitat com de la percepció–, no és el que posa en perill el PSOE. El que posa en perill el PSOE és apropar-se a la dreta i desaparèixer com a alternativa de centre-esquerra. Comprovem, si no, quina ideologia tenen els mitjans que aplaudeixen Emiliano García-Page cada dia i imaginem un PSOE fet a la seua mida renegant de l’Espanya plural, en termes ideològics i nacionals. El resultat seria evident: una Espanya amb un relat dominat per PP i per Vox, un PSOE arraconat, els partits a la seua esquerra sense molta més capacitat que la de fer soroll i uns partits nacionalistes i independentistes de la perifèria constantment assenyalats i criminalitzats.

En definitiva, una Espanya enfrontada i amb el nacionalisme espanyol com a gran favorit per a endur-se la victòria per golejada a còpia d’atemptar contra l’entesa, la convivència i la concòrdia. De fet és exactament això el que volen aquells que acusen el PSOE d’haver anat massa lluny, i que ara aprofiten la conjuntura del cas Koldo per a intentar fer-lo retrocedir.

QOSHE - Ara se’n recorden del PASOK - Manuel Lillo
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

Ara se’n recorden del PASOK

8 13
05.03.2024

La crisi que assetja el govern espanyol arran el cas Koldo i, de retruc, els problemes que amenacen el conjunt del PSOE, han sigut aprofitats per molts analistes que voldrien aquest partit sota el control de la vella guàrdia.

És així que, amb l’escàndol que ha acabat amb José Luis Ábalos al grup mixt, ara molts posen el crit en el cel i recorden que la corrupció no està bé, però aprofiten per a insistir en allò que de veritat els preocupa: els pactes amb Puigdemont i amb el “supremacisme” català en general –no tenen problema a comparar l’independentisme amb Vox–, que segons ells ja conduïen el PSOE cap a un punt de no retorn inevitable i condemnaven els espanyols a patir l’extinció de la socialdemocràcia. Com a analogia per als qui escriuen aquestes coses hi ha el PASOK de Grècia, els socialistes francesos o els demòcrates italians. Però fem-ne memòria.

Quan el PSOE més es va aproximar a l’agonia va ser quan Pedro Sánchez es va aproximar a Ciutadans i Podem amenaçava amb el sorpasso. I també la vella guàrdia del partit va voler imposar Susana Díaz marcant un perfil totalment desesquerranitzat, amb discursos ben reaccionaris que van acabar, per exemple, amb la derrota electoral d’Andalusia, on ara el PSOE no hi és ni se........

© El Temps


Get it on Google Play