Aquesta setmana el PP i el PSOE han tornat a rebutjar que els valencians recuperem el nostre Dret Civil. És l’enèsima negativa del centralisme espanyol, exercit contra els valencians de manera ferotge i continuada des del 1707.
Poques coses hi ha tan determinants i alhora tan abstractes i allunyades del sentir de la població com la matèria del dret. Per als seguidors entusiastes de la política nostrada la qüestió del Dret Civil no és súper apassionant, però sí que és molt rellevant, en tant que simptomàtica de la situació política.
Com se sap, el del dret és un món generalment conservador, i la del Dret Civil valencià és una qüestió perifèrica. Tenim, en aquest punt, una contradicció evident, i és que al País Valencià els conservadors amb sensibilitat perifèrica cabrien tots en un mateix cotxe. Alhora, entre el nacionalisme espanyol, siga més o siga menys conservador, la sensibilitat perifèrica no encaixa gens bé entre els seus principis.
El resultat de tot això és atordidor. Part de la dreta valenciana i pretesament valencianista, que en ocasions dona cobertura a entitats anticientífiques com les que defensen el secessionisme lingüístic, ve lluitant per la recuperació del Dret Civil des de fa anys. Aquesta és una de les poques batalles transversals que els valencians hem sigut capaços de lliurar, atès que l’esquerra valenciana també hi participa de manera activa. El resultat és la convivència, ja veurem si parcial o definitiva, entre sectors històricament allunyats en termes socials i nacionals.
Mentrestant, l’espanyolisme atura la recuperació del Dret Civil valencià sense donar cap argument. “No estem en contra però no és el moment”, va dir el socialista Patxi López en roda de premsa sense més explicació. El PP també participa en l’impediment de recuperar aquest dret històric tot i dir que hi estan a favor i tot i haver-s’hi compromès en campanya electoral.
Si tan a favor estan de recuperar el Dret Civil, cal preguntar-se què els empenta a actuar així. Si es té en compte que aquest rebuig té un historial de més de tres segles, cal concloure que les raons són estructurals. Espanya no és més centralista perquè no pot, i si l’Estat està dissenyat amb un sistema autonòmic és perquè fa quasi cinquanta anys no va quedar més remei que pactar-lo d’aquesta manera.
De fet, els orígens del constitucionalisme espanyol evidencien encara més aquest centralisme. En el context de la Constitució de Cadis del 1812 els seus mateixos promotors, emmirallats en el model territorial francès sorgit de la Revolució, van exigir als primers diputats d’aquelles Corts que no representaren les demarcacions per les quals havien sigut triats, sinó que donaren veu al conjunt de “la nació”. En aquell context, per cert, la recuperació del Dret Civil valencià va ser rebutjada pels constitucionalistes.
Davant els qui van impulsar aquella nova institucionalitat n’hi havia els qui volien conservar els furs territorials amb un discurs conservador que, inevitablement, lligava amb la defensa de les estructures descentralitzades que tenien un origen previ a la creació de l’Estat modern, és a dir, un origen previ a la mateixa existència d’Espanya. Això vol dir, senzillament, que la mateixa idea d’Espanya és sinònim de centralisme. De fet, què era el carlisme, sinó una reacció descentralitzadora contra l’Espanya moderna i centralista?
Curiosament la dreta valenciana, la poca que n’és conscient de la identitat, reivindica la descentralització –sense qüestionar en cap moment la seua fidelitat a Espanya– mentre la dreta espanyola, representada pels mateixos partits –no hi ha valencians de dretes que no voten al PP o a Vox– l’atura. I ho fa perquè la dreta espanyola s’ha modernitzat abraçant-se al centralisme sense els matisos que en el passat la condicionaven.
Així, l’espanyolisme ha deixat sobradament clar que, a través del PP i del PSOE, és capaç de treballar de manera unitària per a preservar les estructures més elementals de l’Estat i els principis més arrelats al seu nacionalisme per a imposar un centralisme obsessiu. Una capacitat que la resta dels territoris de l’Estat amb un mínim de sensibilitat pròpia –des dels més allunyats del nacionalisme espanyol fins els tímidament anticentralistes– no acostumen a demostrar.
Tot i així, que al País Valencià diferents sectors, partits i institucions continuen lluitant per la recuperació del Dret Civil, tal com també han fet amb la reforma del finançament, és un símptoma de canvi gens menyspreable. Els objectius no s’han complert, però s’ha donat un precedent d’unitat ben interessant. I a més, poques vegades ha quedat tan clar que el PP i el PSOE no estan al servei d’aquest país, sinó del seu. I que aquest fet tan obvi perjudica els valencians, que a poc a poc se’n van fent més conscients.
Espanya i el Dret Civil
5
14
21.01.2024
Aquesta setmana el PP i el PSOE han tornat a rebutjar que els valencians recuperem el nostre Dret Civil. És l’enèsima negativa del centralisme espanyol, exercit contra els valencians de manera ferotge i continuada des del 1707.
Poques coses hi ha tan determinants i alhora tan abstractes i allunyades del sentir de la població com la matèria del dret. Per als seguidors entusiastes de la política nostrada la qüestió del Dret Civil no és súper apassionant, però sí que és molt rellevant, en tant que simptomàtica de la situació política.
Com se sap, el del dret és un món generalment conservador, i la del Dret Civil valencià és una qüestió perifèrica. Tenim, en aquest punt, una contradicció evident, i és que al País Valencià els conservadors amb sensibilitat perifèrica cabrien tots en un mateix cotxe. Alhora, entre el nacionalisme espanyol, siga més o siga menys conservador, la sensibilitat perifèrica no encaixa gens bé entre els seus principis.
El resultat de tot això és atordidor. Part de la dreta valenciana i pretesament valencianista, que en ocasions dona cobertura a entitats anticientífiques com les que defensen el secessionisme lingüístic, ve lluitant per la recuperació del........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
