Entre els enemics de la normalització del català en l’àmbit institucional i en qualsevol altre hi ha especial entestament a l’hora d’arraconar, tant com siga possible, la llengua a la sanitat. No és estrany, en aquest sentit, que a les Illes Balears molts hagen justificat l’eliminació del requisit lingüístic en la sanitat com a garantia per a perfeccionar el sistema sanitari i que hi puguen anar “els millors”.
Té igual que la sanitat balear no aculla molts professionals que estarien disposats a instal·lar-s’hi si no fora perquè a les Illes el preu de compra de vivenda, i també de lloguer, està pels núvols. Fins al punt que es lloguen terrasses per a treballadors temporals en l’hostaleria perquè la seua dedicació estival els isca a compte. La llengua sempre és responsable de tots els mals, segons alguns discursos. I han fet tan creïble l’argument que fins i tot l’expresidenta balear, Francina Armengol, actual presidenta del Congrés, se’l va empassar bé fora per convicció o per cedir a la pressió mediàtica i social.
Marciano Gómez, conseller valencià de Sanitat, també ha pujat a aquest carro. Calia esperar-ho, perquè tots i cadascun dels integrants del Consell que presideix Carlos Mazón no han trobat un consens més gran que el d’atacar la llengua des de tots els fronts existents: negant-ne la catalanitat, desprestigiant-ne l’ús, promovent normatives anticientífiques o fent-la desaparèixer, tant com la llei i el context els permeta, dels centres educatius.
Seguint aquest criteri, el conseller Marciano Gómez ha justificat que el coneixement de la llengua pròpia i oficial del País Valencià perda la meitat del seu valor si una persona vol accedir a la funció pública en la sanitat. I per què? Perquè “cal contractar als millors professionals” i “fugir d’ideologies”. “Volem als millors, més enllà de l’idioma que en parlen”, afirma. Se li oblida dir, intencionadament, “sempre i quan parlen el castellà, clar”.
L’excusa és creïble si es desconeix el context actual del País Valencià, però només cal posar la lupa per a desmentir-la. Hi ha llocs al País Valencià, especialment a l’extrem sud –però no només–, on tant el valencià com el castellà estan absents. Aquesta realitat s’ha vist materialitzada amb l’arribada de nouvinguts, fonamentalment britànics i nòrdics, tot i que també d’altres zones. Alguns d’ells tenen dret a la sanitat pública si es compleixen alguns supòsits. És el que passa amb els britànics, ja que el govern del seu país ja es van encarregar de resoldre aquesta incertesa amb diversos convenis abans d’aplicar el Brexit. No cal dir que en determinades zones d’Oriola, de Rojals, de Sant Fulgenci, de Benitatxell o de Benidorm el Consell no admetrà la contractació de metges que desconeguen el castellà, per bé que molts dels seus pacients l’ignoren.
L’única realitat que s’amaga darrere de totes aquestes maniobres és l’odi al valencià. Com també l’odien els qui promouen que la llengua quede exclosa en la sanitat pública balear obviant que molts professionals no es traslladen a les illes perquè la realitat del mercat immobiliari els ho fa impossible. No hi ha un criteri de l’excel·lència, per molt que el conseller Marciano Gómez l’utilitze com a justificació, sinó exclusivament odi. Perquè només cal veure l’estat de la sanitat pública i les decisions que el Consell està prenent en aquesta matèria per a comprovar que el criteri de l’excel·lència no és d’aplicació prioritària si no és per a justificar que el valencià, que el català, deixe d’existir en aquest àmbit. I si poden, que també deixe d’existir en qualsevol altre. Si és possible, en tots.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
visit website
