Sumar es va crear totalment a la mesura de la ministra espanyola de Treball. El context, possiblement, no permetia un altre experiment amb més profunditat. El 28 de maig Sumar no es va presentar oficialment a les eleccions municipals i autonòmiques, tot i que els partits de l’esquerra alternativa van estar molt pendents dels suports que Yolanda Díaz donava a un candidat o un altre. En aquest sentit, l’aposta de Díaz per Compromís a la ciutat de València, i no per Podem – Esquerra Unida, va ser simptomàtica.
La convocatòria anticipada d’eleccions espanyoles el passat 23 de juliol va obligar la maquinària de Sumar a treballar contrarellotge per a bastir una candidatura i per a negociar amb altres partits la confecció de les llistes electorals. La jugada va eixir bé, en tant que Sumar, tot i baixar en quatre escons la marca de Podem del novembre del 2019, va aconseguir 31 diputats que van servir per a aturar l’accés de PP i Vox a la Moncloa.
Des de Sumar, conscients de les dificultats a què s’enfrontava havent de teixir aliances amb tants partits i sensibilitats, van ser hàbils a l’hora d’aclarir que allò de la implantació territorial no es contemplava i que l’espai de l’esquerra alternativa, en territoris com el País Valencià, quedaria en mans de marques ja consolidades com la de Compromís. Finalment no va ser així i, mentre Compromís afronta una refundació incerta que haurà de culminar a l’octubre no se sap ben bé com, Sumar ha olorat la sang i no ha deixat escapar l’oportunitat d’intentar vertebrar-se a través de trobades entre militants. Molts d’ells, precisament, procedeixen de la part actualment marginada de Compromís, la que liderava Mireia Mollà, generant una situació que recorda en bona part l’intent del zaplanisme de constituir Ciutadans al sud del País Valencià.
Sumar no ha deixat de presentar aquestes i d’altres contradiccions. Si es té en compte que, amb una victòria del PP i Vox el 23 de juliol que les enquestes donaven per feta, Sumar ara mateix possiblement no existiria –o s’estaria pensant en l’enèsima denominació per a distingir les forces espanyoles ubicades a l’esquerra del PSOE–, es pot concloure que aquest experiment havia de ser una aposta conjuntural i no una nova Esquerra Unida. Però Sumar, malgrat les evidències, va preferir apostar per presentar-se a les eleccions gallegues, que havien de ser-li favorables per la popularitat de Yolanda Díaz en aquest territori, però que en canvi van deixar la candidatura amb menys del 2% de suports.
Certament, l’espai que ara representa Sumar, que abans representava Podem i que abans representava Esquerra Unida, mai no ha tingut força especial a Galícia si no és a través de coalicions amb partits o personalitats especialment identificades amb el territori. L’examen del yolandisme, per tant, s’aproxima ara. Les últimes enquestes pronostiquen un únic diputat per a Sumar al País Basc, un territori en què Podem va arribar a ser la força més votada en les eleccions espanyoles, i en què el 2016 va ser el tercer partit amb més representació a la cambra basca. A Catalunya, de cara al 12 de maig, la candidatura de Catalunya En Comú, podria passar de vuit a cinc representants al Parlament, i qui sap si perillaria la possibilitat de fer un tripartit.
Els resultats al País Basc i a Catalunya són un bon termòmetre per a mesurar l’estat de salut de l’esquerra espanyola. Les enquestes fan pensar que el moment no és bo.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
visit website
