Tal com ja és habitual en els darrers lustres, el canvi d’any ha vingut acompanyat de debats d’allò més apassionats sobre migració i el futur ètnic i demogràfic dels Països Catalans. Pel que sembla, que el primer nadó nascut al Principat de Catalunya el 2024 es digui Jacob, i sigui fill de la Liseth Manuela i el Wilson David –tots dos residents a la Seu d’Urgell– ha esquinçat les vestidures de més d’un i dos catalanets, atès que ho consideren el símptoma o la prova fefaent de la inexorable desaparició de la catalana tribu.
Com en d’altres afers, crec que el problema de fons és que les forces progressistes d’aquest país fa temps que han dimitit d’afrontar el debat de la immigració sense manies ni tabús. De fet, en vint anys, el panorama discursiu ha canviat molt. Fa dues dècades, només hi havia un espai polític al Parlament de Catalunya –l’antiga ICV– que difongués discursos paternalistes –i d’una profunda ingenuïtat…– sobre el fet migratori. La resta de partits, des d’ERC fins al PP, passant pel PSC i l’antiga CiU, tenien posicions que, amb tots els matisos i receptes diferents que es vulgui, compartien un element comú: la necessitat d’intervenir, regular i dosificar l’arribada de persones estrangeres. Avui, en canvi, el discurs hegemònic sociològicament i política –de la CUP fins a Junts– és el paternalisme papanates, d’una Catalunya sencera de flors i violes, en què l’extremadreta s’inventa conflictes que no existeixen. I mentrestant, tothom quiet i callat. Tothom mutis, per la por de ser acusat de racista a la més mínima. I mentrestant, l’extrema dreta guanyant espais, pes i electors.
Què caldria que fessin les forces progressistes, doncs, per capgirar aquesta situació? França –amb la nova llei aprovada per àmplia majoria i diversitat de partits, que endureix sense contemplacions la gestió migratòria– segurament mostra un camí que, almenys, hauria de servir de reflexió col·lectiva. Una bona opció podria ser de separar la qüestió migratòria dels debats sobre tres elements clau: la seguretat, el radicalisme religiós i la llengua.
Sobre la seguretat, el ministre de l’Interior del govern francès de Macron –que en principi no té res de sospitós de ser ni combregar amb l’extrema dreta– fa anar una màxima que em temo que a casa nostra provocaria més d’una ganyota: “gentils amb els gentils; dolents amb els dolents”. No acabo d’entendre per què a casa nostra l’esquerra –i no només l’esquerra…– té tants de problemes d’assumir un discurs taxatiu, desacomplexat i contundent contra la delinqüència. Una persona que ha estat detinguda vint, cinquanta, setanta, vuitanta vegades per petits actes delictius, és un delinqüent i punt, al marge dels seus orígens. És un individu perillós per a la convivència però, sobretot, perillós per a les classes populars, que són les més vulnerables en els robatoris –perquè, òbviament, si ets pobre, el poc que et pugui robar és tot el que tens–, i, per tant, l’esquerra hauria de ser dràstica i sense miraments. En el cas de les màfies, organitzacions criminals o bandes, el mateix. Sembla com si el fet que el delinqüent sigui d’origen migrant, sigui un “atenuant” d’un punt de vista moral i polític per a l’esquerra d’aquest país. I això, amics, no és pas ser menys racistes. Això és fer el préssec.
Sobre el radicalisme religiós, passa una cosa semblant. Aquestes festes de Nadal hem constatat la resistència de bona part del govern català de desitjar un “bon Nadal” sense embuts ni subterfugis, com sempre hem fet en aquest país. Aquesta resistència contrasta amb la facilitat amb què, fins i tot alguns MHP, han desitjat un “bon ramadà” als col·lectius musulmans de casa nostra. A mi, sincerament, m’és del tot indiferent que alguns es dediquin a enviar bons auguris als practicants del ramadà. Per contra, el que em sembla preocupant és la resistència de les forces progressistes de casa nostra a reconèixer que el radicalisme religiós és una veritable amenaça per a la convivència de casa nostra. I sí, als Països Catalans, l’extremisme religiós té noms i cognoms i es diu islamisme. Això no vol dir que no hi hagi també d’altres extremismes religiosos amenaçadors, com pot ser, per exemple, certes organitzacions cristianes. Però hem de poder dir sense por que volem combatre l’extremisme islamista. Això no és ser racista, ben al contrari: això és vetllar pels drets de tots els nostres conciutadans, també d’aquells d’orígens forasters que pateixen les conseqüències d’aquest extremisme religiós.
I finalment, la llengua. Quin és el problema de dir alt i clar que és català tota persona que ha decidit d’adoptar el català? Fixeu-vos-hi que no dic pas “que ha decidit de parlar català”, sinó que faig servir el verb ambigu “adoptar” precisament perquè es pot arribar a entendre que hi hagi gent de bona voluntat que, tot i el desig i els esforços per expressar-se en la nostra llengua, tingui problemes i opti per parlar en d’altres llengües, tot i que la nostra l’ha adoptada en la mesura que l’entén. Ara bé, una cosa és que aquesta persona tingui problemes per parlar en català, i una altra de ben diferent és que ens faci creure que no l’entén. Tothom que tingui una llengua romànica i un mínim de contacte amb el català, pot entendre almenys el 80% d’una frase en la nostra llengua. Per tant, dir que no entens el català és dir que “no em dona la gana de fer veure que t’entenc”, i això se’n diu hostilitat cap a la nostra llengua. Tothom qui vulgui pot sumar-se al català, sense renunciar a la seva llengua, la seva cultura, la seva religió, la seva orientació sexual, les seves creences ideològiques, etc. És, merament, una qüestió de voluntat i és, de fet, una eina preciosa per liquidar els discursos racistes. És català qui adopta la nostra llengua, que és com dir que la Fàtima, que va arribar fa dos anys i parla un català preciós, és catalana; i, en canvi, els senyors de VOX que rebutgen la nostra llengua, no. Boalà.
En Jacob i els discursos racistes
7
42
05.01.2024
Tal com ja és habitual en els darrers lustres, el canvi d’any ha vingut acompanyat de debats d’allò més apassionats sobre migració i el futur ètnic i demogràfic dels Països Catalans. Pel que sembla, que el primer nadó nascut al Principat de Catalunya el 2024 es digui Jacob, i sigui fill de la Liseth Manuela i el Wilson David –tots dos residents a la Seu d’Urgell– ha esquinçat les vestidures de més d’un i dos catalanets, atès que ho consideren el símptoma o la prova fefaent de la inexorable desaparició de la catalana tribu.
Com en d’altres afers, crec que el problema de fons és que les forces progressistes d’aquest país fa temps que han dimitit d’afrontar el debat de la immigració sense manies ni tabús. De fet, en vint anys, el panorama discursiu ha canviat molt. Fa dues dècades, només hi havia un espai polític al Parlament de Catalunya –l’antiga ICV– que difongués discursos paternalistes –i d’una profunda ingenuïtat…– sobre el fet migratori. La resta de partits, des d’ERC fins al PP, passant pel PSC i l’antiga CiU, tenien posicions que, amb tots els matisos i receptes diferents que es vulgui, compartien un element comú: la necessitat d’intervenir, regular i dosificar l’arribada de persones estrangeres. Avui, en canvi, el discurs hegemònic sociològicament i política –de la CUP fins a Junts– és el paternalisme papanates, d’una Catalunya sencera de flors i violes, en què l’extremadreta s’inventa conflictes que no........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
