El president Aragonès i Pedro Sánchez diuen haver acordat una llei orgànica estatal que reguli els drets lingüístics dels catalanoparlants. Vull entendre que es pretén que sigui un text que vagi més enllà del que ja diuen les lleis vigents –l’Estatut, la llei de política lingüística, la llei de consum, la llei de l’occità…–, que si tenen una cosa en comú totes elles és l’incompliment sense pal·liatius en què sobreviuen. Gairebé 25 anys després de l’aprovació de la Llei de política lingüística de Catalunya encara no conec cap establiment comercial que tingui por d’una sanció per no haver atès en català. Alerta: dic establiments que “temin” una sanció; no pas que no se n’hagi tramitat cap, perquè el més important de lleis i normes com aquesta no són pas els procediments administratius que puguin engendrar, sinó la percepció generalitzada que puguin provocar –que ve determinada en bona part per l’acció del govern durant els primers mesos de vida de la llei–, que és el que realment pot fer capgirar una realitat com la nostra.
Així que, 25 anys després d’haver estat incapaços d’executar una llei pròpia, del Parlament de Catalunya, ara els catalans maldem perquè el Congrés espanyol n’aprovi una d’estatal, cosa que Sánchez ja ha dit que farà de bon grat –tu diràs, si no li costa ni un euro!–, i el seu govern l’aplicarà probablement amb la mateixa convicció que hem demostrat nosaltres durant un quart de segle. Tot i assumir per endavant, doncs, que el que votin les corts espanyoles serà paper banyat des de la primera coma, cal dir que m’inclino a favor d’una via com aquesta. De fet, qui em coneix sap que –àdhuc en els moments més intensos del procés en què afirmar segons què et comportava el menyspreu de companys independentistes– sempre m’he mostrat molt partidari d’una “llei de llengües” espanyola, que en cap cas considero que entri en contradicció amb el meu desig sobiranista, bàsicament perquè és obvi que, fins i tot si Catalunya esdevingués un Estat independent avui mateix, una part important dels Països Catalans continuarien sota el jou espanyol. Per tant, una llei orgànica estatal protectora envers la nostra llengua continua essent una mesura pertinent i positiva per al català.
Tanmateix, una cosa és estar conceptualment a favor d’una llei orgànica que reguli els drets lingüístics a l’Estat, i una altra de ben diferent és que ens venguin gat per llebre. Segons expliquen els mitjans de comunicació de la trobada entre el Molt Honorable i Pedro Sánchez, es vol que aquesta futura llei regularia el dret d’adreçar-se en català a l’administració de l’Estat, un cop més –és brutal…!– “blindaria” (sic) el català a l’escola. És a dir: una enganyifa.
A mi em semblaria molt bé un text que, almenys sobre el paper i tant com la Constitució espanyola ho permetés, equiparés Espanya a Estats plurilingües com Suïssa, Bèlgica o el Canadà. Però una llei així significaria que, a grans trets, hauria de dir dues coses: primer, que la regulació lingüística dins els territoris amb llengua pròpia depèn exclusivament dels governs i parlaments i, per tant, que ni el govern central ni les corts espanyoles hi tindran res a dir mai –no pas com ara, que cada any el govern espanyol aprova decrets que imposen el castellà a casa nostra– ni podran impedir que en aquests territoris les administracions públiques facin ús preferentment de la llengua pròpia; i, en segon lloc, que els territoris, espais, empreses o institucions que es “bilingüitzaran” –o “tri” o “quatri” o “multilingüitzaran”…– seran precisament aquells territoris, espais, empreses i institucions “federals” que es troben fora dels territoris amb llengua pròpia. És a dir, que quan agafem un avió transoceànic des de Madrid –d’aquells que no podem tenir directes de Barcelona–, podrem moure’ns per Barajas en la nostra llengua; o que, com va fer el Canadà dècades enrere, és el mateix l’Estat central qui obligarà totes les empreses que operen a Espanya a etiquetar els productes comercials en totes les llengües reconegudes oficialment als Estatuts d’autonomia a tot l’Estat, per tal d’evitar intents de boicot cap aquell productes que apostin per l’etiquetatge plurilingüe, i, de passada, per sensibilitzar el conjunt de la ciutadania “peninsular” i, què carai, que algú pateixi certa angina de pit –sempre metafòricament, no sigueu dolents…–.
En fi, que bon Nadal i bon any. I que somniar és gratis, tant gratis com aprovar una llei orgànica pel plurilingüisme.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
visit website
