En devem ser uns quants el qui encara recordem un dels eslògans institucionals més repetits dels darrers temps en les campanyes de propaganda que feia el govern català: “La Generalitat al teu costat”. Amb aquestes cinc paraules, es pretenia transmetre la idea que darrere d’un ens talment mastodòntic com la Generalitat de Catalunya, hi havia éssers humans disposats a escoltar, ajudar i acompanyar els ciutadans que ho requerissin.

Com per art de màgia, la paradoxa és que, a mesura que ha avançat cada vegada més la tecnologia, més ha retrocedit la possibilitat de comunicar-se amb individus de carn i ossos de les administracions públiques. Com si fos una pandèmia, s’ha anat estenent cada cop més la pràctica que consisteix que, en serveis i processos administratius de tot tipus –sol·licitar una subvenció, presentar candidatura a una licitació pública, sol·licitar una targeta del que sigui, entrar o lliurar una documentació, sol·licitar un permís, una informació, etc.–, el ciutadà només disposa d’una pàgina web i, en el millor dels casos, un correu electrònic.

Fer-te a mans d’un número de telèfon esdevé una tasca gairebé pròpia d’un servei d’intel·ligència. Fins i tot si acceptes de passar per l’adreçador d’escriure un correu electrònic a l’adreça de consulta de torn, amb l’esperança que et respongui un ésser viu amb una signatura al peu del correu que contingui un telèfon –fix, òbviament!–, tens tots els números d’acabar abatut i decebut, perquè la darrera moda a l’administració pública és la de respondre correus sense cap número telefònic a la signatura i, ara ja recentment, àdhuc sense nom ni signatura de qui respon. De manera que, arribats a tal punt, decideixes agafar pit i telefonar a la centraleta de l’organisme en qüestió, et fas passar per despistat i demanes que et passin amb “la persona que porta el tema x”, sense dir-li que ja saps que hi ha un web i una adreça de correu electrònic d’atenció. Si ets afortunat, t’hi rebotaran però és més que factible que ningú no t’agafi el telèfon, de maner que tornaràs a la centraleta. Però el més probable és que la sort no t’acompanyi i l’especimen de la centraleta et remeti al web i al correu electrònic existent, i et digui que “totes les consultes s’han de fer per via telemàtica perquè així queden registrades”. Pretendre descobrir una adreça física on presentar-s’hi per creuar mirades i pensaments cara a cara amb un altre homo sapiens sapiens, no hauria de caldre ni dir que és directament una quimera.

L’afer pot semblar menor a ulls de qualsevol ingenu, però la trista realitat és que aquesta nova pràctica és perillosíssima i atempta contra els pilars més bàsics de la pretesa democràcia que ens envolta, per dos motius. En primer lloc, i el més evident, perquè exclou i margina aquells ciutadans que no gaudeixen d’un domini de les tecnologies informàtiques d’avui: gent gran –i no tan gran– que no es mou amb facilitat en les interfícies d’internet; persones que no estan –prou– alfabetitzades o no se senten segures en el llenguatge escrit –moltes més que no pugui semblar, tenint en compte el crack del sistema educatiu de casa nostra–; o simplement persones que no tenen les eines necessàries per fer servir amb tota la plenitud aquests canals de comunicació.

Però més enllà d’aquesta raó evident, hi ha un segon motiu, molt més profund, que és el que més neguit em genera. L’administració ha optat, conscient o inconscientment, per anar escombrant telèfons i oficines físiques perquè implica dur a terme una atenció personalitzada, que vol dir una atenció flexible i empàtica, capaç d’adaptar-se a cada cas i entendre que sempre hi hauran excepcions i escletxes, dins de qualsevol procediment administratiu. La pregunta, per retòrica que pugui sonar, és si aquesta mena de pràctiques han emergit per la voluntat d’estalviar tant com es pugui l’atenció personalitzada i així, a poc a poc, fer que aquella subvenció, aquella licitació, aquell permís, aquella contractació, aquell concurs, etc., acabin només a mans d’aquelles empreses i ciutadans que el polític mediocre de torn desitja.

No deixa de ser curiós que, a més, aquest procés s’hagi esdevingut en paral·lel a les mesures de regulació que la mateixa administració ha imposat a les empreses privades, precisament pel que fa a l’atenció als clients. Cal reconèixer que el llegat de Garzón al Ministeri de Consum inclou un seguit de millores importants, entre les quals que avui les empreses privades de l’Estat tenen un reguitzell d’obligacions quant als drets dels consumidors i, en particular, pel que fa a la possibilitat de contactar telefònicament amb una empresa de qui en som clients sense haver de passar pel filtre d’un telèfon de pagament, i que, a més, l’empresa ha de disposar de treballadors diguem-ne de carns i ossos, no ho pot fiar tot a contestadors automàtics ni robots. La ironia del cas, doncs, és que avui és més fàcil de trobar algú a l’altre costat del fil a una empresa privada que no pas a un organisme públic.

D’exemples recents que il·lustren la magnitud de la tragèdia n’hi ha per parar un tren. Sense anar més lluny, no fa ni un parell de setmanes una coneguda cantautora m’explicava que havia volgut sol·licitar una subvenció del Instituto de mujeres, pensada per ajudar la producció i difusió de projectes artístics de sensibilització feminista, i que en intentar telefonar a la centraleta li varen dir que no la podien ajudar perquè totes les consultes s’havien de fer per correu electrònic. Una gran sororitat, una gran consciència de les cures, vaig pensar.

QOSHE - L’administració… parlem? - Marçal Girbau
menu_open
Columnists Actual . Favourites . Archive
We use cookies to provide some features and experiences in QOSHE

More information  .  Close
Aa Aa Aa
- A +

L’administració… parlem?

11 1
24.11.2023

En devem ser uns quants el qui encara recordem un dels eslògans institucionals més repetits dels darrers temps en les campanyes de propaganda que feia el govern català: “La Generalitat al teu costat”. Amb aquestes cinc paraules, es pretenia transmetre la idea que darrere d’un ens talment mastodòntic com la Generalitat de Catalunya, hi havia éssers humans disposats a escoltar, ajudar i acompanyar els ciutadans que ho requerissin.

Com per art de màgia, la paradoxa és que, a mesura que ha avançat cada vegada més la tecnologia, més ha retrocedit la possibilitat de comunicar-se amb individus de carn i ossos de les administracions públiques. Com si fos una pandèmia, s’ha anat estenent cada cop més la pràctica que consisteix que, en serveis i processos administratius de tot tipus –sol·licitar una subvenció, presentar candidatura a una licitació pública, sol·licitar una targeta del que sigui, entrar o lliurar una documentació, sol·licitar un permís, una informació, etc.–, el ciutadà només disposa d’una pàgina web i, en el millor dels casos, un correu electrònic.

Fer-te a mans d’un número de telèfon esdevé una tasca gairebé pròpia d’un servei d’intel·ligència. Fins i tot si acceptes de passar per l’adreçador d’escriure un correu electrònic a l’adreça de consulta de torn, amb l’esperança que et respongui un ésser viu amb una signatura al peu del correu que........

© El Temps


Get it on Google Play