Tot i que ja hagin passat deu anys, perdurarà inalterable en la memòria de la intel·lectualitat perspicaç d’aquest país aquell moment estel·lar en què l’aleshores consellera d’Educació i Cultura de les Illes Balears, la menorquina Joana Maria Camps (Partit Popular), va comparèixer a la comissió de Cultura del Parlament de l’arxipèlag per debatre sobre dades i resultats de “l’informe Trepitja”. La màxima autoritat educativa d’aquella comunitat autònoma es referia al report educatiu internacional amb el nom de “Trepijta”, fruit d’una traducció automàtica maldestra i gens treballada, que havia entès “Pisa” com si fos la tercera persona del singular del verb “pisar”.
Sens dubte, tot i que pugui semblar un acudit sense més importància, en realitat l’episodi illenc és un resum perfecte, gairebé un aforisme, de tots els escarafalls que ha cat els resultats del darrer report Pisa, tant a Catalunya com al conjunt dels Països Catalans en general. Un feix ingent de xerrameca de pa sucat amb oli d’anàlisi superficial, molta dramatúrgia col·lectiva sense gaire pòsit ni fons que l’avali, i una notable precipitació per voler ésser els primers de sortir a la palestra a dir-hi la nostra.
D’entre les comptades excepcions que confirmen aquesta regla, és obligat d’esmenar el nom de Gemma Calvet. A un debat d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquesta setmana, la jurista catalana va oferir una mirada si més no diferent i interessant sobre els mals de Catalunya en matèria educativa. D’entre les causes que, segons Calvet, expliquen l’evolució catastròfica dels darrers deu anys de resultats de PISA, l’exdiputada d’ERC remarcava el professorat –la manca d’efectius i la qualitat– i l’excés de burocratització que s’ha instal·lat en el món educatiu en la darrera dècada, que ha provocat que avui els docents destinin un temps infinit a recollir, anotar i tractar dades de tot tipus, com si fossin tècnics de l’IDESCAT, en lloc d’invertir aquest temps i energia en la preparació de classes, o, fins i tot, en activitats estimulants per fer a l’aula.
Però la burocràcia a l’escola no només és un càncer per als mestres i professors actuals, que acaben desmotivats i cremats de tant d’excel i creuetes. De fet, la manca de mestres i professors ens hauria de fer entendre que molta gent que podria ser-ho, hi renuncia; de manera que sospito que l’impacte més gran d’aquesta xacra és precisament en aquells que avui no són ensenyants: professionals que, podent exercir la docència, ho rebutgen, precisament per tota la parafernàlia burocràtica que implica l’educació d’avui. Em refereixo a individus que ja tenen el seu ofici, en què excel·leixen força i es guanyen prou bé la vida, per bé que els podria venir de gust de compatibilitzar-ho amb algunes hores de docència a la setmana. Seria positiu per a ells, però sobretot per als alumnes i la resta de professors, que de cop entrarien en contacte amb gent de carn i ossos, que viuen en el món real, fora de la bombolla educativa. Em venen al cap noms d’artistes, empresaris, advocats, sociòlegs, promotors culturals, investigadors de laboratori, i un llarguíssim etc.; que si la docència –especialment a secundària– fos una activitat menys burocràtica, més creativa i que oferís una flexibilitat o adaptabilitat horària que permetés d’acollir “professors associats” amb garanties, s’hi avindrien encantats. Alemanya, que, tot i oferir els sous de docent més dignes dels països de l’entorn també pateix problemes d’efectius de professorat, és la prova que la solució no passa forçosament per augmentar els sous dels docents. Avui dia, és molt difícil que algú que tingui un mínim d’aspiracions vitals i professionals accepti de “podrir-se” 45 anys de la seva vida fent de professor i prou. És del tot menys estimulant, i no té res a veure ni amb els salaris ni amb la vocació. Per això, correm el risc que si no permetem compatibilitzar la docència amb d’altres activitats econòmiques, als centres educatius només hi acabin els mediocres
Casualment, aquesta mateixa setmana el polític i economista –i professor universitari!– Andreu Mas Colell –probablement, un dels catalans amb més rellevància internacional de les darreres dècades–, publicava un article a La Vanguardia en què defensava una tesi semblant. Crear la figura del veritable “professor associat” a secundària podria contribuir a reviscolar el nivell dels centres: aportaria aire fresc i excel·lència per als alumnes, i alteraria els ritmes “al ralentí” de bona part dels claustres de casa nostra. Com diu Mas-Colell: estudiem-ho.
Reflexions post-Pisa
7
14
08.12.2023
Tot i que ja hagin passat deu anys, perdurarà inalterable en la memòria de la intel·lectualitat perspicaç d’aquest país aquell moment estel·lar en què l’aleshores consellera d’Educació i Cultura de les Illes Balears, la menorquina Joana Maria Camps (Partit Popular), va comparèixer a la comissió de Cultura del Parlament de l’arxipèlag per debatre sobre dades i resultats de “l’informe Trepitja”. La màxima autoritat educativa d’aquella comunitat autònoma es referia al report educatiu internacional amb el nom de “Trepijta”, fruit d’una traducció automàtica maldestra i gens treballada, que havia entès “Pisa” com si fos la tercera persona del singular del verb “pisar”.
Sens dubte, tot i que pugui semblar un acudit sense més importància, en realitat l’episodi illenc és un resum perfecte, gairebé un aforisme, de tots els escarafalls que ha cat els resultats del darrer report Pisa, tant a Catalunya com al conjunt dels Països Catalans en general. Un feix ingent de xerrameca de pa sucat amb oli d’anàlisi superficial, molta dramatúrgia col·lectiva sense gaire pòsit ni fons que l’avali, i una notable........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
