Si traslladéssim la política espanyola al futbol, no hi ha dubte que el president Puigdemont seria en Guardiola de la lliga. No només per, com dirien els Belda i Badabadoc, l’aspecte de Dandy, sinó perquè, com el míster català, tots dos tenen l’estranya habilitat de proposar estratègies que els mateixos correligionaris consideren una temeritat i que finalment, no se sap ben bé per quina estranya pirueta, els acaben sortint bé. O molt bé.
Quan al setembre passat va comparèixer el president Puigdemont per explicar els requisits o condicions que considerava indispensables per encetar una negociació d’investidura, molts de mitjans i professionals de la professió van coincidir a citar textualment el fragment següent del seu discurs: “Si hi ha acord, ha de ser un compromís històric, com el que cap règim ni govern espanyol no han estat capaços de fer realitat des de la caiguda de Barcelona el 1714.”
En aquell moment, els mitjans afins al moviment independentista irredempt van veure en els mots del líder moral de Junts una garantia que l’acord amb el PSOE no tindria parangó, comparat amb els acords precedents entre PSOE i ERC. Per als mitjans indepescpètics, les paraules del president a l’exili generaven més pressió damunt les mateixes files dels juntaires que no pas sobre els socialistes. Molts deien, i amb bona part de raó, que Puigdemont havia comès l’error de generar unes expectatives que difícilment es podrien correspondre amb la realitat, i que això generaria una nova onada de frustració en el camp sobiranista.
L’autor d’aquesta columna s’ha volgut mantenir neutral des d’un bon començament de les converses entre partits. Un cop expressada la idea, just a començament de setembre, que ni l’amnistia ni un referèndum d’independència votat a Catalunya havien de ser demandes dels partits, sinó que el que calia era proposar un referèndum a tot l’Estat, vaig considerar convenient que el que millor es podia fer era d’esperar que s’esdevingués tot allò que calgués, i aleshores valorar.
Si som estrictament freds i analítics a l’hora de llegir el text de poc més de tres pàgines, es fa difícil de no admetre que, de moment, el resultat de tot plegat és, d’un punt de vista nítidament independentista, pobre o molt pobre. De fet, en la compareixença d’ahir del president Puigdemont ell mateix ho admetia entre línies. D’acord que d’ara en endavant els tres mil represaliats i llurs famílies viuran molt més tranquils. Però és obvi –per bé que sembla que calgui recordar-ho– que tot el que ha passat a Catalunya des del 2012 no s’ha fet en cap cas per tal de combatre una repressió policial i judicial, sinó per atènyer la independència política de Catalunya, i de vegades sembla que hom oblidi l’objectiu real. Per això, si s’analitza el pacte que permetrà investir Pedro Sánchez, avui es pot constatar que el text acordat no acosta ni mig centímetre Catalunya a la seva fita política: som tant o més lluny d’aconseguir-ho que fa un, tres o cinc anys. Sí, diuen que s’asseuran a una taula on hi haurà mecanismes internacionals. Però és inevitable que hi hagi molts independentistes de bona fe que pensi que, com dirien dels espanyols, para este viaje, no hacían falta alforjas. O, com cantaria en Lluís Lach, No és això, companys, no és això.
Però, com deia al començament de l’article, si la política espanyola fos el futbol, el més remarcable de l’acord d’ahir és que els de Puigdemont han decidit de tornar a jugar a la lliga espanyola i anar partit a partit. Uns diuen que ho fan amb l’esperança d’aconseguir millores notables durant la legislatura. Uns altres, que serà la manera de demostrar, un cop més, que amb Espanya no hi ha res a fer. Personalment, el que penso és que l’acord entre Junts i el PSOE posa més a prova –i més en pressió– els de Puigdemont que el govern espanyol i que, per tant, si els juntaires són coherents amb els seus plantejaments, el que hauria de ser més probable és que la inestabilitat política espanyola tornés a ser una realitat d’aquí pocs mesos, un cop Sánchez i els seus incompleixin, un cop més, els compromisos. D’això, no en tenim cap dubte.
Que comenci el partit.
Un acord partit a partit
10
1
10.11.2023
Si traslladéssim la política espanyola al futbol, no hi ha dubte que el president Puigdemont seria en Guardiola de la lliga. No només per, com dirien els Belda i Badabadoc, l’aspecte de Dandy, sinó perquè, com el míster català, tots dos tenen l’estranya habilitat de proposar estratègies que els mateixos correligionaris consideren una temeritat i que finalment, no se sap ben bé per quina estranya pirueta, els acaben sortint bé. O molt bé.
Quan al setembre passat va comparèixer el president Puigdemont per explicar els requisits o condicions que considerava indispensables per encetar una negociació d’investidura, molts de mitjans i professionals de la professió van coincidir a citar textualment el fragment següent del seu discurs: “Si hi ha acord, ha de ser un compromís històric, com el que cap règim ni govern espanyol no han estat capaços de fer realitat des de la caiguda de Barcelona el 1714.”
En aquell moment, els mitjans afins al moviment independentista irredempt van veure en els mots del líder moral de Junts una garantia que........
© El Temps
visit website
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Rami G Khouri
Ali Fathollah-Nejad
Nikkei Editorial
