A l’hora d’escriure aquestes ratlles no se sap si hi haurà acord de Junts amb Pedro Sánchez per a la investidura abans d’acabar novembre. I si n’hi ha, voldrà dir que, sense “cobrar per avançat”, s’haurà presentat una llei d’amnistia de perímetre final més que incert. I no tant pel seu recorregut al mateix Parlament espanyol —que també—, sinó pels entrebancs que hi posaran els tribunals i pel clima d’agitació que ja està creant l’oposició política, les patronals —paradoxalment, en nom de l’estabilitat!—, i els mitjans de comunicació del nacionalisme espanyol.
Però sí: la necessitat imperiosa que té el PSOE de governar Espanya després de l’ensulsiada que va patir a les municipals i autonòmiques passades, sembla que pot fer miracles. I si encara no fa ni dos mesos en aquestes pàgines jo mateix no veia possible que s’acceptés la condició d’una amnistia per a la investidura, tot fa pensar que, com diu el mateix president Sánchez, hauran acabat fent de la necessitat virtut. Llavors vaig escriure que m’agradaria equivocar-me, i si fos així, sincerament, me n’alegraré.
Ara bé, que ningú no canti victòria abans d’hora. Espero i desitjo que els qui ja ho han donat per fet —“Avui, tots els represaliats i les persones perseguides pel seu compromís amb el país són més lliures”, piulava el president Pere Aragonès l’endemà de Tots Sants—, no s’hagin precipitat. El que no ens cal és allargar el patiment dels patriotes que es van arriscar per arribar al Primer d’Octubre i que després el van defensar. Cal prudència per tal que, si l’amnistia no arriba a bon port i de manera generosa, no afegeixi més frustració als qui estan pendents d’anys d’inhabilitació, presó i escarment econòmic.
Òbviament, si l’amnistia arriba, el PSOE ho presentarà com el tancament definitiu de l’aventura secessionista, com la màxima expressió de la distensió i la concòrdia amb Espanya. Així mateix, el fet que la dreta reaccionària ho presenti com l’inici d’una desfeta nacional espanyola, no ens hauria d’enganyar. Espanya és un estat propens a la tragicomèdia, però resistent. De manera que, si la carambola de les eleccions del 23J acaba fent possible alleujar el patiment i la incertesa jurídica de més d’un miler i mig de catalans, sapiguem-ho aprofitar no pas per precipitar-nos cap a una nova derrota, sinó cap a una victòria definitiva.
Per fer-ho possible, però, des del meu punt de vista, caldrà un nou independentisme que sàpiga aprofitar el millor de l’experiència recent. Que aprengui a combatre amb noves estratègies. Caldran nous lideratges molt generosos per enterrar els ressentiments passats. Caldran noves aliances internacionals. I caldrà que Espanya vagi considerant la hipòtesi de la secessió de Catalunya com alguna cosa possible en un escenari radicalment democràtic.
Tanmateix, el preu de l’independentisme s’ha enfilat a Catalunya. D’ençà de 2006, quan tot va començar, el país ha crescut molt, demogràficament parlant, i ha canviat el perfil dels nous votants, particularment dels més joves; l’experiència frustrada de tants anys de mobilitzacions ha passat factura a la confiança en la possibilitat d’un canvi radical; les desercions en el món de la cultura, la comunicació i dels líders d’opinió són notables... No som on ho vam deixar el 2017. Reconeguem que hem reculat i que l’objectiu és ara més amunt.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
visit website
