Més enllà de les polèmiques sobre els nivells educatius -d’una més gran complexitat que el que es pot observar a l’informe PISA- i, sobretot, al marge de les interpretacions reactives, crec que el debat obert ens hauria de portar a una pregunta més de fons. Em refereixo a com cal encarar, des de l’escola i l’educació en general, els canvis de caràcter civilitzatori que es detecten en aquests i tants altres estudis. Canvis que són globals i que tenen a veure amb les noves tecnologies de la comunicació, amb la transformació de les formes d’interacció social, amb els grans moviments demogràfics, amb els canvis en els desafiaments sanitaris, amb les profundes crisis de confiança en la governació de les nacions i, entre més, amb les noves concepcions de la vida i del món.

Òbviament, davant de tot això, l’ensenyament escolar se’n ressent. Aquí i a tot arreu. És clar que es pot intentar veure qui ho resisteix millor. En el cas de PISA, Irlanda, va bé en lectura. En l’àmbit estatal, Castella i Lleó estan millor que Catalunya i que la mitjana espanyola en lectura, matemàtiques i ciències. D’acord. Anem a veure què fan suposadament bé. Però alerta, no fos cas que en lloc de trobar millors capacitats de resposta als actuals desafiaments escolars, hi descobríssim zones més arrecerades a ventades que, tard o d’hora, -i no dic si per a bé o per a mal-, també els afectaran.

Al capdavall, hi ha hagut davallades generalitzades de puntuació a Alemanya, França, els Països Baixos i, oh! sorpresa, al paradís escolar finlandès. Es tracta només de fallades en els respectius sistemes escolars i les polítiques governamentals? Si tenim en compte que estem parlant de tradicions escolars molt diverses, què tenen en comú, també, tots aquests declivis en els resultats mesurats per PISA? I sí, és cert que hi ha tradicions educatives orientals ben situades. Però, realment aspirem a un model de societat com la japonesa o la coreana? I quins altres preus paguen per aquella “excel·lència”?

Com deia abans, la qüestió de fons és la de com ens enfrontem a aquests grans canvis civilitzatoris. És clar que tot depèn de com els valorem. Però, si ho acordéssim així, realment els podríem aturar? I si no es poden aturar, podríem plantar-nos-hi amb actituds de resistència? Se’n podrien pal·liar els efectes amb mesures compensatòries? I si ens hi resignàvem i acomodàvem de la millor manera possible? O, potser encara, el millor seria rendir-s’hi i abraçar-los amb entusiasme?

Lewis Mumford a Tècnica i civilització (edició original de 1943), va estudiar a fons els canvis tecnològics i va fer notar que són els que històricament han revolucionat les estructures socials. Per exemple, el cas del rellotge fent possible una organització del treball fins llavors només possible dins els monestirs. O la màquina de vapor, que com bé observava Frank Musgrove a Joventut i ordre social (1965), era la que havia “inventat” la joventut tal com avui dia l’entenem. Així doncs, la pregunta potser és què cal entendre per educació escolar -i educació en general- en l’època de les Xarxes i les màquines que les teixeixen -els ja mal anomenats “telèfons intel·ligents”-, en una època que, com també ha suggerit James Altucher, marca per un abans i un després de la banda ample, i des d’ara mateix, per un nou abans i després de la IA.