Per si algú no ho tenia prou clar, la presentació d’una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) per tal que les Corts valencianes aprovi una Llei de defensa de les senyes d’identitat valenciana demostra que la dreta i l’extrema dreta espanyola –tant si està instal·lada al País Valencià, a les Illes Balears o a Catalunya– és de tarannà profundament il·liberal. És a dir, no són organitzacions a favor de la llibertat, sinó tot el contrari: de caràcter autoritari i que responen a una profunda pulsió coercitiva d’arrel franquista: volen governar coaccionant, inspeccionant, prohibint, sancionant...
El cas d’aquesta suposada Llei de defensa de les senyes d’identitat valencianes, si no fos perquè aquesta gent ja governen el País Valencià –i les Illes Balears– faria riure i ni tan sols mereixeria aquest comentari. Sí: fa riure voler prohibir l’ús del terme País Valencià, que és al mateix Estatut, o sancionar qui digui que valencià i català són la mateixa llengua, qualificant una evidència científica de delicte d’odi. Tot és tan grotesc, tan surrealista, tan absurd que pot acabar ocultant que també és terriblement greu, tòxic i perillós.
La primera conseqüència, encara que amb una llarga tradició a la política valenciana, és que aquest disbarat de proposta de llei el que pretén és ocultar per on arriba la veritable amenaça per a les senyes d’identitat valenciana. És a dir, per la banda de la seva espanyolització massiva: econòmica, cultural, comunicativa, mediàtica i, sobretot, lingüística. Difícilment l’amenaça els pot arribar de part d’un suposat pancatalanisme quan el catalanisme també fa figa a Catalunya. Mai Catalunya podia fer tan poca por com ara, quan ja té prou feina a “salvar-se” d’ella mateixa!
El segon objectiu d’aquesta maniobra, s’arribi a convertir en llei o no, és la de recrear un fals enemic exterior per justificar no ja un nacionalisme reactiu, sinó l’afavorir el manteniment d’una consciència colonial. És allò del nom dels diaris –Levante, Las Províncias...–, a l’himne del mestre Serrano, “per a ofrenar noves glòries a Espanya”: una identitat volgudament subordinada a la nació espanyola. És a dir, es tracta de deixar via lliure, sense possibles destorbs, no pas a unes senyes d’identitat pròpies, sinó a unes de subalternes.
Finalment, la proposta de llei pretén fer creure que tot és regulable amb amenaces, prohibicions i sancions. Certament, i ja ho han demostrat, es poden suspendre les subscripcions a les revistes en català-valencià en una biblioteca. Però, com prohibiran, i a qui, emprar el nom País Valencià, o Països Catalans? A quina entitat acadèmica i científica podran imposar que el valencià és una llengua diferent del català? Voler fer creure que una identitat es pot crear i forçar amb una llei és una manera de simular una força social que, afortunadament, no tenen.
L’única incògnita a resoldre és la de com hi respondran els mateixos valencians. De quina majoria s’hi sentirà còmode i quina majoria inquietada o agredida. També, és clar, de com hi respondrà el valencianisme cultural i polític, i de quina capacitat tindrà per a denunciar-ho i combatre-ho, amb una intel·ligència que no se li giri en contra. I, com sempre, encara que amb un pes ínfim, de cam s’hi reaccioni -si s’hi reacciona d’alguna manera- des de la resta dels Països Catalans.
El gruix intel·lectual i polític dels propulsors d’aquesta Llei de defensa de les senyes d’identitat no hauria d’inquietar. Però tal com s’escampa el populisme autoritari arreu del món, fa que la camisa no ens toqui la pell.
login
who are we?
contact us
qosheapp
Toi Staff
Gideon Levy
Belen Fernandez
Andrew Mitrovica
Mort Laitner
Nikkei Editorial
Ali Fathollah-Nejad
Rami G Khouri
visit website
